El necessari canvi en l'esquerra
El socialisme no arrenca
Per refundar-se, la socialdemocràcia no en té prou d'invocar la seva memòria o els èxits històrics
El socialisme no arrenca. Malgrat el seu pedigrí històric, malgrat els seus indubtables èxits durant la florida socialdemòcrata, el socialisme -o en el seu cas, els partits socialistes europeus- no cala entre la joventut, no atrau els desheretats. Una bona part de responsabilitat per la fragmentació del vot d'esquerres la té el socialisme clàssic, que ha fallat en la incorporació de sang nova no ja al seu aparell sinó ni tan sols a les seves files. Em vénen al cap algunes raons.
La socialdemocràcia es va rendir al fulgor neoliberal. Margaret Thatcher tenia raó quan va dir que el seu principal èxit havia sigut Tony Blair. Ancorat ideològicament en un passat que molts van enterrar (no sense bones raons), el socialisme no va saber després beure del nou pensament ecologista, descentralitzador i autàrquic que alertava contra la desigualtat creixent i el deteriorament mediambiental com a resultat del capitalisme tecnocientífic i l'especulació financera. Tot anava sobre rodes per a l'àmplia classe mitjana, que en el seu moment va recolzar l'esquerra moderada i el seu Estat del benestar, fins que van arribar Lehman Brothers i el 15-M, i llavors tot van ser plors i cruixit de dents. Allò va ser un truc d'advertiment a la porta d'uns partits d'esquerres que van fer el sord; cap d'ells va sortir a obrir quan a fora esperava un renovat vigor. Marcelino Iglesias, aleshores secretari d'organització del PSOE, declarava que les demandes del 15-M «podien encaixar perfectament en les reformes que hem de fer les democràcies avançades per encarar el segle XXI» (El País, 20 de juny del 2011). ¿I doncs?
El socialisme va jugar la carta segons la qual la moralitat -sempre difícil de fonamentar, sempre sospitosament ancorada en preceptes religiosos- havia de ser substituïda per la justícia. Error. Crec que va ser Hobbes qui va escriure que als països més corruptes és on més lleis s'aproven. Molts socialistes es van deshonrar, uns altres ho van semblar i molts van mirar cap a una altra banda confiant que el prestigi dels seus avantpassats protegiria la credibilitat del partit. Així, el socialisme va regalar a la nova joventut antisistema la reivindicació de bona part del seu millor capital: la integritat, la coherència entre idees i conducta, la capacitat d'entrega, la generositat; actituds que van ser bàsiques en la seva fundació. Error.
El socialisme s'ha rendit a la cultura del whatsap, de l'espectacle i de les noves tecnologies, oblidant que la ciència i la tècnica han d'estar al servei del ciutadà i no al revés. Com va escriure Salvador Pániker, «cada vegada és més difícil diferenciar què és progrés de què és retrocés». Ideològicament, el socialisme s'ha quedat passiu davant la progressiva autonomització de la tecnociència respecte del control polític i davant la progressió d'un capitalisme exuberant que cavalca sobre els nous instruments d'(in)comunicació. Van oblidar Marshall McLuhan: «Els mitjans són el missatge». No van llegir Naomi Klein. Van ignorar Tony Judt. Error.
El socialisme ha seguit una deriva fatal des que es va iniciar com a utopia, va progressar cap a una suposada ciència històrica (assassina, per cert), després es va fer democràtic amb Palme i Brandt, per acabar en gastronòmic els anys finals de Mitterrand, Blair i González. El socialisme ha perdut tirada ètica, capacitat de sacrifici, s'ha fet massa lúdic i s'ha desconnectat de les arrels utòpico-religioses que amb disfressa anarquista van alimentar l'Europa del 15-M del 2011. Ara, l'esquerra emergent adverteix sobre l'apoltronament de la casta i reivindica amb més poder de convicció, com en un altre temps va fer el primer socialisme, una igualtat més gran, el compromís ètic dels que aspirin a governar i una sensibilitat social més gran davant la pobresa i la degradació del nostre entorn.
El socialisme ha perdut els seus referents ideològics, però potser no ha esgotat encara la seva capacitat de regenerar-se. No obstant, per refundar-se no en tindrà prou d'invocar la seva memòria, les seves fites històriques, els seus èxits o la capacitat de seducció que va tenir en el seu moment; ni li serviran de molt les crítiques a la dreta amb què fa temps comparteix partitocràcia i prebendes. El socialisme ha d'escoltar les propostes de la nova economia que mira cap al bé comú i plantejar amb coratge i sense complexos un altre tipus de contracte social entre el capital i el ciutadà, combatre el consumisme, consolidar els serveis públics i aturar l'especulació financera. Ha de denunciar que créixer econòmicament no implica necessàriament que creixin encara més les desigualtats no solament dins de cada ciutat, de cada país, sinó entre les economies més afluents i les més pobres del planeta. De debò que estem davant d'un temps nou, i qui no ho entengui sucumbirà al tsunami de la indignació, amb el perill que aquest arrossegui també molt del millor que ens ha donat el socialisme.
