Ja fa alguns anys que vaig decidir sortir de l'armari. Era un dissabte nit del mes de juliol, després de beure unes quantes copes abans de sortir de festa amb els amics per Olot i, per sorpresa de tots, dic sorpresa perquè ningú em creia capaç que ho anés a fer, vaig començar un per un amb tots els que coneixia a explicar que m'agradaven els nois. És una cosa que em deien cinc anys abans, quan començava l'ESO, al pati de l'escola. Em cridaven "marieta" com també em van dir fa uns dies sortint de sopar amb un alt càrrec sindical d'un restaurant d'Olot. Llavors, allò em destruïa per dins, perquè ni jo sabia que ho era. O potser sí, però encara no volia acceptar-ho. Potser van ser precursors i tot ... No es pot ser perfecte. Encara que vaja, per a mi això és una cosa que ajuda a la perfecció.
Una de les primeres a saber-ho va ser la meva cosina, amb la qual em porto pocs mesos. Me la vaig trobar abans d'entrar a la festa, li ho vaig deixar anar i gairebé cau. A diferència d'altres que em preguntaven si ja era oficial, ella no s'ho esperava. Sembla ser que, davant els seus ulls, vaig aconseguir fer-me l’hetero durant tot el temps que m'ho vaig proposar. Perquè sí, vaig estar amb alguna noia, però perquè jo mateix no acceptava que em poguessin agradar els homes. Llavors, l'homosexualitat era una cosa que començava a sorprendre, que començava a sortir de l'armari. Però en una ciutat de 35.000 habitants, on ningú s'havia visualitzat encara, les coses eren diferents. La Catalunya d'interior.
Avui, gairebé set anys després, les coses són diferents. Encara no ho he explicat al meu cercle familiar més íntim, als de casa meva. Encara que vaja, quan llegeixin això, com moltes altres coses, ho confirmaran. Però he considerat que mai els havia hagut de comptar que m'agradaven les noies, els presentava una noia i tan contents. I així he decidit que fos la meva sortida de l'armari a casa, amb total normalitat. Però, de tant en tant, em pregunten que com vaig de núvies o nuvis. Fins i tot la meva àvia em llança indirectes. Això vol dir que des dels fets succeïts a Stonewall Inn el 1969 i la famosa Llei de vagabunds i malfactors, hem avançat com a societat. Avui, fins als països més conservadors es plantegen anomenar matrimoni a la unió entre dos homes o dues dones. Com aquí fa anys que passa gràcies a un govern socialista.
Aquesta llei impulsada el 2005, com moltes altres coses que han permès naturalitzar el moviment LGTB, són gràcies a persones com Pedro Zerolo, que ens va deixar fa pocs dies. Sempre se'n van els millors. Ell, com Carles Campuzano, Miquel Iceta, Jaume Collboni, Iñaki Oyarzabal, Carla Antonelli, Pedro Zalba o Santi Vila han estat importantíssims per visualitzar els drets igualitaris en les institucions. Cada un a la seva manera, conscients del que representen, però cada un posant el seu petit granet de sorra. Un granet en forma de veu i gestos que ajuden a mitigar els comentaris homòfobs que encara avui entonen alcaldes d'algunes grans ciutats.
El moviment LGTB no és una cosa passatgera, ni una cosa que sorgeix per moda. Fa molts anys que hi ha gent que defensa el dret a estimar una persona del seu mateix sexe. Francesc Soler ho relata bé en deu entrevistes molt ben escollides en el llibre Homonots (Angle Editorial). Allà parla amb Jordi Llovet, Armand de Fluvià, Jordi Petit, Ventura Pons o Llibert Ferri de com ells han viscut la seva homosexualitat. Alguns ja gaudeixen de la seva merescuda jubilació, després de molts anys de lluita. Nosaltres som hereus de la seva tasca. Gràcies a ells, que en certa manera van viure en la clandestinitat, avui som tan lliures.
Notícies relacionadesEn aquesta lluita per defensar la igualtat hi ha moltes altres persones que, des de l'anonimat, porten treballant incansablement des de fa anys. Empresaris com Aladino Nespral, Joan Igual -propietari del Boyberry i ànima mater del Pride de Barcelona- o Rubén López -una de les cares més mediàtiques del moviment LGTB actual a Madrid i un dels organitzadors del Pride de la capital d'Espanya-, són un clar exemple de que encara hi hagi molt camí fet, queda molta feina. Sobretot, per no tornar enrere com alguns voldrien.
Avui podem dir amb orgull que som gais, lesbianes, trans o bisexuals. Però antetodo, podem estar encara més orgullosos cada vegada que algú més petit, que s'està descobrint encara a si mateix, ve, et pregunta i t'explica que gràcies als que ja hem passat per això, la seva sortida de l'armari no ha estat tan traumàtica com podria haver estat. Aquesta és una cadena imparable, que ajuda a fer una societat més forta i tolerant.
