ARTICLES D'OCASIÓ
Ullada a final de temporada
Ullada a final de temporada
Reprimit com sobrevisc a la temptació de parlar de futbol durant l’any mentre no deixi de ser un opiaci d’administració tan angoixant en la societat espanyola, és bo reservar un racó a final de temporada per a fer una lleugera repassada a la competició. L’autoritat de Messi, en el que ha sigut el seu millor curs, ja no és qüestionada per ningú, però el que sorprèn més és el seu llarg regnat en un temps accelerat en què es consumeix la rellevància a la velocitat del tro. És un luxe admirar el millor del món des de tan a prop en el temps, disfrutem-lo com es mereix. A l’espera que coneguem el final del judici pels partits pactats de les últimes temporades a les zones de descens de categoria, es perceben els primers signes que finalment potser sí que el futbol es podrà sotmetre a la llei general. Els processos per fiscalitat fraudulenta van ser un primer pas en aquesta direcció de salut social, malgrat la tossuda pretensió d’alguns aficionats i professionals per mantenir aquest esport fora de les normes que regeixen per a la resta dels ciutadans.
Però el més interessant ha vingut de fora. El president de la FIFA, Joseph Blatter, va dimitir després de les detencions d’alguns dirigents implicats en suborns i enriquiment il·lícit. Blatter, que tenia consideració de dictador etern i suís professional, acabava de guanyar les eleccions quan va dimitir. Òbviament, amb el suport espanyol, país còmplice necessari allà on la corrupció ho demani. Hem d’agrair que el futbol comenci a ser una potència social i econòmica als Estats Units. Mentre que Europa no disposa d’iniciatives reals per frenar la corrupció, els nord-americans ofereixen exemples consoladors. Van ser uns investigadors nord-americans els que van desemmascarar un banc d’Andorra i n’hi va haver prou que els Jocs Olímpics recalessin a Salt Lake City perquè es desvelessin els mecanismes corruptes d’elecció de seu. I ara li ha arribat al futbol la investigació de l’FBI i les revelacions que els directius de moltes federacions d’aquell continent consolidaven una forma d’operar tan fraudulenta com poc perseguida.
Les eleccions de seu del Mundial a Rússia i Qatar van ser un escàndol silenciat cap al qual ningú va voler mirar. L’esport concedeix una pàtina honrosa al que pel darrere són tripijocs grotescos. Les estridències i el periodisme més sorollós han quedat relegats al fanatisme de bufanda i banderola. Mentrestant, el repte del joc ha quedat en entredit per la potència dels personalismes. I perquè ningú tingui dubtes que la millor crítica sempre ha de començar per casa de casdacú, em quedo amb les declaracions del gran motivador Simeone quan li van preguntar pel que havia demanat als seus jugadors en un dels últims partits de temporada, on l’Atlètic dels meus amors s’enfrontava a casa amb el Barcelona. “Que corrin i que no pensin”, va explicar que els havia exigit. Òbviament, el partit es va perdre. Però queda aquest etern dubte flotant. ¿De veritat en el futbol és més important córrer que pensar? ¿O és només un gest a la passió i l’entrega, valors sempre més populars que altres de més estètics i rigorosos? Una mica el mateix sembla imposar-se entre directius, mandataris i responsables institucionals del futbol. Córrer i no pensar. Tant de bo que alguns quan descobreixin cap on corren ja estiguin entrant al presidi.
