Anàlisi
Tunísia, una baula democràtica clau
Des de la independència l'any 1957 de la mà del president Habib Bourguiba, Tunísia s'ha orientat cap al futur amb una visió modernitzadora, com un país obert i mediterrani que incorpora les diferents tradicions i civilitzacions (númides, fenicis, romans, otomans...) i la influència occidental. El 1861 ja havia aprovat la seva primera constitució moderna amb el reformador Kereddine Pasha. Amb la revolució de l'any 2011, assoleix una fita més: un estat laic i democràtic.
I aquest és el model contra el qual s'atempta. Amb l'atac d'ahir es vol ofegar l'economia i que la ciutadania s'aparti del Govern democràtic i modern del president Beji Caid Essebsi. Els islamistes ja van minar la transició democràtica parasitant la revolució que havien fet els joves i els grups més modernitzadors de la societat enderrocant la dictadura de Ben Ali. Els islamistes moderats d'Ennahda van guanyar les primeres eleccions però en dos anys la ciutadania els va girar l'esquena. Un cop al poder van actuar sectàriament i van ocupar les institucions i l'Administració mentre miraven de revertir la legislació modernitzadora. Finalment, la societat civil (sindicats, patronal, lliga dels drets humans, col·legis d'advocats) va forçar unes noves eleccions, que van guanyar les antigues elits, aliades ara amb les classes mitjanes i populars que encara donen un suport minoritari a Ennahda.
Aquesta Tunísia musulmana i àrab capaç de construir un Estat democràtic és la diana dels terroristes. I l'impacte no és menor. Després de l'atemptat contra el Museu del Bardo el turisme es va reduir un 30%. Setmanes després n'era testimoni al museu: cap visitant i cap autobús en un aparcament on n'hi acostumava a haver una trentena. Els empresaris turístics ja veien perduda la temporada.
Els terroristes també volen dominar els símbols i l'imaginari col·lectiu. Per això ataquen el Museu del Bardo, amb la seva vasta col·lecció d'art figuratiu i preislàmic. Amb el cop ahir al turisme subratllen el rebuig al món europeu i cosmopolita que creuen que contamina les preteses essències islàmiques del país.
S'imposa que tots els països que creuen en Tunísia i volen altres països musulmans al vagó de la modernitat li donin suport, perquè Tunísia és la baula democràtica clau del decebedor escenari posterior a la primavera àrab. La política europea cap al país és correcta però treballa a escala de maqueta, no real. El suport financer s'ha de multiplicar per deu. Veurem si Europa deixa l'immobilisme burocràtic i ajuda aquesta jove democràcia que ho espera tot d'ella perquè difícilment pot esperar res d'altres.
En tot cas, cal també estabilitzar Líbia, quelcom que només poden fer els mateixos països àrabs i la Lliga Àrab, tot i que sigui amb suport europeu. I, si és possible, s'ha de fer amb el finançament dels països del Golf, que en bona part han sembrat les ideologies extremistes que ara produeixen aquests resultats tan funestos.
