La roda
Efectes de la paràlisi grega
Fi de les reunions amb plantades, acusacions i insults; fi dels fantasmes ressuscitats de la segona guerra mundial i els deutes històrics; fi del teatret d'una Syriza que ha actuat com a partit i no com a Govern. Ara comença la part dura, la realitat social i econòmica d'un país que viu avui el segon dia dels vuit de corralito fins al dia 6.
Estudiar l'arquitectura emocional de la ciutadania pot ajudar a guanyar vots, però el màrqueting polític no resol els problemes d'extrema urgència que pateix Grècia. Acostumen a englobar-se sota l'epígraf genèric deute públic, però són també problemes de gestió política i sociocultural del benestar que proporciona pertànyer al club de l'eurozona. Uns simples apunts poden ajudar-nos a entendre la inviabilitat de sostenir un Estat construït sobre una bombolla creditícia que compromet més del 180% del PIB del país: el sou mitjà d'un funcionari grec era de 70.000 euros enfront dels 55.000 d'un alemany; la xifra de docents quadruplica la de professors de Finlàndia; la despesa pública des del 2012 ha pujat fins a superar el 31% del PIB; la despesa militar és superior al 4% del PIB; els actius públics (empreses, participacions, accions, infraestructures i immobles) s'estima que pugen a 300.000 milions d'euros. Als grecs els ha passat factura el proverbi mesopotàmic que diu: «Qui edifica com un senyor viu com un esclau».
El paral·lelisme matusser que el nacionalisme català fa entre el referèndum de Tsipras i el procés separatista no ha agafat per sorpresa a ningú. Ja se sap que tot s'hi val per ressuscitar el mort del procés. Hi ha paral·lelismes, és cert, però no són precisament aquests: la paralització de l'economia ja la va demanar Junqueras a finals del 2013 i el partit de la Generalitat ens porta a l'abisme per salvar el seu president.
