La fe en la terra de Francesc
El Papa intenta amb la seva encíclica denunciar la relació entre agressions ambientals i injustícies
El Papa té el rar privilegi de donar-se un nom i, si és veritat que el nom propi és la firma d'un (amb el que firma), s'ha de dir que Francesc ha sigut fidel, en la seva primera encíclica, a l'esperit franciscà que va inspirar el seu nom. Laudato Si' són les primeres paraules en toscà d'un cèlebre poema amb què Francesc d'Assís va cantar la fraternitat de l'home amb l'aigua, l'aire i la terra, exemple «del que és feble i d'una ecologia integral, viscuda amb alegria i autenticitat».
El poder del cristianisme potser està en una fecunda contradicció. Per un costat, defensa la idea que l'home i el món són finits, i per això tot el que passi en aquest temps limitat és important. Ho va entendre bé el Kafka de La Muralla Xinesa quan deia que la Torre de Babel va fracassar però no perquè hi hagués una confusió de llengües, com diu la Bíblia, sinó perquè els constructors, pensant que tenien temps de sobres, mai en van posar la primera pedra. Per un altre costat, la idea que el món tendeix cap a la seva plenitud, motiu pel qual se l'ha d'acompanyar en l'assoliment de l'objectiu previst. La primera idea ha creat la cultura revolucionària, la d'interrompre el temps i anticipar-ne el final; la segona, al contrari, ha animat una cultura més aviat conservadora, la d'anar fins al final, ajudant la naturalesa a desplegar totes les seves virtualitats. Al que tant una cultura com l'altra s'oposen és a la mansa evolució que ens porta al desastre perquè l'home no sap dir prou. El Papa ha comprès que no hi ha ningú a la sala de màquines i reacciona amb un text que no és divinal sinó molt terrenal, encara que invoca lògicament tota la cort celestial.
Francesc no es posa al capdavant de la manifestació. Respecta la veterania de veus crítiques prèvies, i tampoc crida l'atenció per les seves estridències, encara que la gravetat de l'assumpte admeti un punt d'exageració. Hauríem de recordar que ja el 1972 el famós Club de Roma va publicar un demolidor informe titulat Els límits del creixement, en què un grup de científics avisaven que si seguíem amb aquell ritme portaríem al desastre el planeta Terra. Ningú els va fer cas. Quaranta anys més tard un altre nou informe del club esmentat sobre recursos disponibles, augment de la població i deteriorament del planeta, arribava a la conclusió que ja no es podia parlar de creixement disponible, sinó simplement de decreixement (vegeu Ugo Bardi, 2014, Los límites del crecimiento retomados. Epíleg de Jorge Riechmann).
L'autor de l'encíclica no arriba a tant. No defensa el decreixement sinó el creixement sostenible. Ni tan sols el seu escrit té el to alarmista de recents declaracions que vénen de les Nacions Unides, fins i tot de la NASA, alertant d'un «col·lapse de la civilització». Encara que el seu llarg escrit està ple d'anàlisis sobre les causes i les conseqüències del deteriorament del planeta, no pretén omplir un buit teòric, sinó aconseguir un canvi de polítiques a través d'un canvi de mentalitat. Vol guanyar-se l'opinió pública per a la causa i per això fa constants gestos als que pateixen la pol·lució de l'aigua i no poden comprar-se'n una ampolla; o als que han perdut el seu hàbitat secular a l'Amazònia per la voracitat de la indústria de la fusta.
A aquestes altures el negacionisme jo no és vàlid. Queda lluny el gest despectiu d'un Aznar, amb una copa de Ribera de Duero a la mà, mofant-se de l'ecologia. Els informes científics avalen sòlidament la tesi d'un planeta malalt. Però no s'hi fa res o es prenen mesures manifestament millorables. Els polítics no s'arrisquen perquè es jugarien les pròximes eleccions amb mesures impopulars i amb beneficiaris que encara no són amb nosaltres. Els poders econòmics tampoc hi estan disposats perquè necessiten el mite dels recursos inesgotables per seguir esperonant el consum.
NoMÉS queda la gent, i el que pretén l'encíclica Laudato Si' és guanyar-se-la. Intenta convèncer-la mostrant la relació entre l'agressió a la Terra i la injustícia als homes, perquè «tant l'experiència comuna de la vida ordinària com la recerca científica demostren que els efectes més greus de totes les agressions ambientals els pateix la gent més pobra»; desmunta sense truculències un model de progrés i desenvolupament que destrueix més del que crea; advoca per un sobri estil de vida, a contracorrent del que s'estila, i «per un diàleg obert i amable» entre els mateixos ecologistes, captius a vegades d'ideologies visionàries; desmunta interpretacions teològiques que han servit per devastar la Terra (s'hauria d'entendre el «dominar la Terra» del Gènesi com un «llaurar i cuidar el jardí del món»)... Tota una estratègia disposada a enfrontar-se al destí de Cassandra, que tenint el do de la profecia estava condemnada a no ser creguda per ningú.
