Alcaldessa, sous i tendresa

El seu passat com a actriu va ser un moment fugaç en la trajectòria existencial d'Ada Colau. A penes 13 capítols, un vist i no vist, en una comedieta espumosa i humorística (Dos + una) que es va emetre a les matinées d'Antena 3 TV de l'any 2001. No obstant aquelles breus i efímeres piruetes televisives, des que és alcaldessa, la tele no para de recordar-les-hi amb gran insistència. L'altre dia va ser convidada al programa El intermedio (La Sexta) i tampoc es van poder resistir a posar-li moments d'aquella telecomèdia. O sigui que, 14 anys després, la telecomèdia Dos + una està tenint l'audiència que no va arribar a tenir l'any 2001. L'entrevista que Sandra Sabatés i Gran Wyoming li van fer a Ada Colau va ser fluixeta. Molt fluixeta. Van citar, sense aprofundir-hi gens, la trobada que havia tingut Ada Colau, fa pocs dies, amb Isidre Fainé. ¡Ahh! Aquesta sí que devia ser una entrevista interessant. Allà és on haurien d'haver posat alguna càmera les cadenes de TV. Aquell moment que ha transcendit, en què el president de La Caixa li entrega a l'alcaldessa, segurament mirant-la amb tendresa, un exemplar del llibre del Papa Francesc titulat, precisament, La revolució de la tendresa. ¡Ahh! Aquell instant devia configurar un clima superlatiu. Era un tema que mereixia que s'hi hagués aprofundit, però no va ser així. En canvi van incidir molt en el sou dels càrrecs públics, i Ada no es cansava de repetir que ella tindria una nòmina molt inferior a la que tenia Xavier Trias, que el seu company Adrià Alemany cobraria menys a Barcelona en Comú del que cobra actualment, que renuncien a les dietes, que totes les retribucions seran modestíssimes... Home, sembla que la llei del pèndol està sacsejant les novíssimes forces polítiques. Davant l'allau de corruptes de la vella política, els nous abracen la llei del pèndol: se'n van a l'altre extrem i s'assignen sous extremadament humils.

Últimament veig a la tele una verdadera gimcana de declaracions d'aquests novíssims. Sembla que competeixin per veure qui s'assigna el sou més baixet. ¡Ahh! Qui gestiona un pressupost com el de Barcelona (2.000 milions) o com el de Madrid (més de 3.000) ¿ha de cobrar menys que el cap de sala d'un bingo? Home, si la ciutadania aspira a estar ben servida, els servidors han d'estar ben retribuïts. Un bon sou, però sense sobres, comissions, o bufandetes, que caracteritzaven els corruptes de l'ancien régime.