Carrasco i Barderi

Només li han d'interessar un mínim la dansa, el teatre, el cine, la música, la passió, el risc, el desig, la soledat, els somnis, el dolor, la fotografia, la llum, el jo, els gossos...  Només li ha d'interessar que existeixi una veu, un alè, una mirada. Si li interessa, per poc que sigui, qualsevol d'aquestes coses, si li interessen l'amor i la creació i pot arribar a imaginar quan i per què són el mateix, llavors no es perdi el més nou de l'escriptora i periodista Montse Barderi sobre la ballarina, coreògrafa, directora i pedagoga teatral Marta Carrasco: es titula Marta, mira'm, t'he de dir tantes coses... i ho publica, assumint per primera vegada un text en català, la madrilenya editorial Cumbres (un punt per a ells, un menys per a la cooltureta).

D'entrada, no és un llibre, sinó mitja dotzena. Sense comptar, que compten molt, les expressives fotografies de David Ruano sobre la Premi Nacional i els seus muntatges, aquests sis textos corresponen a les maneres que Barderi, seguint Gil de Biedma i les seves persones del verb, ha elegit per acostar-se a la seva admirada, estimada, idolatrada artista (sí, aquest és un llibre escrit des de la passió: qui vol fredor si es posa la pell en el projecte). Així, a Marta, mira'm... hi ha capítols del Jo, d'una Barderi narradora personatge que considera la creadora d'Aiguardent, Blanc d'ombra, Mira'm o J'arrive..! «part de la història, com Sarah Bernhardt o Carmen Amaya». N'hi ha del Tu, Carrasco en carn viva, i de l'Ella, una Laura basada en la teoria de l'art de la doctora Anna Pujadas. Hi ha capítols d'un extàtic Nosaltres, amb Moix, Chacel i Yourcenar de fons, i del Vosaltres (entrevistes reals a Pep Bou, Feliu Formosa, Ferran Mascarell, Ramon Oller, Iago Pericot...), i de l'Ells: la crítica, el públic, els premis. El conjunt, polièdric, personal, inesgotable, tan perfectament imperfecte com les propostes d'aquesta bella bèstia que és Carrasco, és un llibre espectacle que ha de ser mirat i escoltat línia a línia, gest a gest, paraula a paraula. No se'l perdin, de debò: ho sàpiguen o no, el necessiten.