Una mala pràctica social
Neocaciquisme i clientelisme cultural
El dèficit en democràcia cultural suposa un fre al relleu generacional de moviments ascendents
El caciquisme va ser un sistema social i polític en què, malgrat haver-hi institucions democràtiques, en la pràctica el poder real estava en mans de persones que ostentaven més influència econòmica i social que les altres. A aquestes persones se les solia anomenar cacics. La seva influència es feia sentir sobretot a nivell local, però també en àmbits més amplis; solien manipular els resultats o els mandats democràtics segons els seus interessos. El caciquisme es va consolidar a Espanya durant la restauració borbònica dels segles XIX i XX. Els Països Catalans no en van ser cap excepció, malgrat els períodes revolucionaris. Els cacics controlaven els vots de la seva localitat facilitant el bipartidisme que la restauració exigia. Solia ser gent posseïdora de prestigi econòmic i social o d'un capital cultural reconegut, que comptarien amb una clientela dependent, gent que treballaria per a ells, capaç d'intimidar altres persones que sabrien que, si les coses no es feien segons els seus desitjos, en patirien les conseqüències.
El clientelisme és també un altre tipus de pràctica social i política basada en l'afavoriment de gent amb privilegis, com a compensació al suport polític, electoral, o a l'establiment d'una relació jeràrquica de dependència. El clientelisme s'expressa avui en forma de xarxes de poder i d'influència que faciliten béns, llocs de treball o ajudes en forma de favors mutus. A Barcelona i al país que encapçala, al que postmodernament s'acostuma a anomenar el territori, el sector cultural sovint ha sigut controlat per una elit que ostenta un poder en xarxa. Galeristes i col·leccionistes d'art, marxants i indústries culturals, fundacions, entitats o patronats; una extensa trama de relacions empresarials i socials en constant competència i relació. L'anomenada externalització de la gestió de serveis i equipaments culturals públics ja forma part de la cultura de govern de les administracions públiques resultants de pactes de governabilitat.
En democràcia és nefast que aquest clientelisme penetri en l'imaginari col·lectiu com a exercici de poder, per petit que sigui. És difícil no trobar en qualsevol poble, ciutat, barri o comarca catalans, també al Principat, un petit neocacic, amb freqüència un home, que faci molts anys que presideixi -o en mogui els fils- una entitat cultural, esportiva o social de qualsevol mena; tècnics en càrrecs públics gairebé vitalicis... Fins i tot amb l'inefable caloret valencià, no hi ha hagut cap racó dels Països Catalans aliè a aquestes males pràctiques, i malgrat l'excepció de la gran fallera, la majoria han sigut, com he dit, homes, o potser ja no...
El que a primera vista sol aparèixer com una actitud altruista, que potser ho és, com un sacrifici personal pel bé de la institució, que potser també ho és; si ho mirem a una escala més gran representa un dèficit en democràcia cultural i participació, i comporta una dificultat per al relleu ideològic i generacional de la base dels moviments ascendents de la cultura al nostre país. El nínxol ecològic que ocupen aquests agents socioculturals de llarga durada és sovint preservat i protegit contra els agents externs, vinguin d'on vinguin, sobretot si vénen de la capital. Tot això genera una endogàmia que no ajuda gens al canvi, i que, ben al contrari, genera resistències i esclerosi cultural. Les polítiques erràtiques de subvencions culminen aquesta situació i la fan crònica.
Un país petit que mira sovint amb cert recel una Barcelona a vegades omnipresent. Ideològicament, l'antibarcelonisme pot ser considerat directament com un instrument més per desdibuixar la identitat o la consciència nacional catalana, per fer del nostre país i de la seva capital una realitat cada vegada més provinciana. Des de la restauració borbònica al segle XIX, el caciquisme polític, econòmic, social i cultural ha exhibit l'estratègia de la divisió per debilitar i així vèncer i assimilar.
Una nació sense capital és una nació decapitada, sobretot pel que fa a la realitat cultural catalana. Això ho saben bé els que volen desdibuixar qualsevol rastre, que d'aquests n'hi ha i són poderosos. Una aposta decidida i lliure de complexos per fer de Barcelona una capital cultural útil per a la república catalana possible ha de superar el clientelisme, ha de superar l'antibarcelonisme, però també l'arrogància urbana que en algun temps ha amarat algunes actituds i pràctiques culturals de la Barcelona metropolitana, que no de la capital. Hem d'estar molt atents al que ha de passar aquests mesos de juliol, agost i setembre. ¡Que passi! Antropòleg, museòleg i mestre.
