ARTICLES D'OCASIÓ
Avergonyir-se de l'èxit
Fa poc, parlant amb un veterà director de cine, rememorava amb certa diversió aquells temps, cap a la meitat dels seixanta i fins als primers vuitanta, en què disfrutar amb alguna pel·lícula de l’èxit comercial era un motiu de vergonya. Tant la crítica especialitzada com l’orgullosa jerarquia professional consideraven que si l’èxit popular et beneïa amb la seva sort, això no era motiu per treure pit i presumir, sinó per abaixar el cap i humiliar-te davant dels que no tenien aquesta ratificació popular i, per tant, eren exemple de talent indomesticable al gust dels altres. És obvi que aquesta actitud, que era ridícula i acomplexada, va arribar a excessos grotescos. Tenia, a més, una tintura ideològica que provocava que algunes obres mestres de la cultura popular, per exemple en el cine, fossin desconsiderades per defensar valors conservadors o exalçar la iconografia imperialista nord-americana. Per sort, són temps superats i, encara que avui hi segueix havent gent que confon l’argument d’una peça amb la seva qualitat artística i sotmet a la seva enutjosa ideologia les obres culturals o d’entreteniment, hi ha una diversitat d’opinió que permet escapar d’aquests deliris.
No obstant, i en això em va fer pensar la rememoració del meu veterà col·lega, potser ens hem excedit en la direcció contrària. L’acceptació de l’èxit comercial com el veredicte definitiu sobre una obra provoca vergonyosos orgulls professionals. Sempre és lleig veure presumir algú d’èxit en l’entorn cultural, oblidant que només el pas de les dècades concedeix algun estatus, però és habitual que entre les virtuts d’una obra s’inclogui el seu rendiment a la taquilla o les seves dades de venda. No és estrany que en entrevistes i promocions, músics, escriptors i cineastes exposin les seves xifres per acreditar un èxit, presumeixin de comercials per guanyar-se l’admiració d’una societat materialista fins a límits ridículs. El malentès es prolonga en un entorn cultural que ha perdut rigor crític. Entre altres coses perquè una gran part de la crítica professional s’ha atrinxerat en un dogmatisme sectari i el seu aïllament intel·lectual li ha fet perdre la influència social. Així, ja no hi ha lector ni espectador ni oient, sinó només consumidor i, per tant, com la mateixa paraula indica, és el nivell de consum el que ratifica o penalitza un esforç creatiu.
A ningú li ve de gust que torni aquella vergonya davant l’èxit de què parlàvem. Una part del criteri crític, quan havia sigut exercit per escriptors, músics o cineastes professionals, havia consistit a rescatar el rigor i la qualitat dels que eren menyspreats només per ser populars. Però seria interessant recuperar algun gram d’aquell fet d’avergonyir-se de l’èxit propi, gairebé disculpar-se per ell, apuntar cap al malentès en què sempre se sosté i, en lloc de celebrar-lo com un barem essencial, incloure-hi un pessic de complex, fragilitat i humilitat. Són mals temps per no ser cap de propaganda d’un mateix i dedicar-se a l’enaltiment propi en els actes promocionals a què obliga qualsevol activitat artística, però convé no perdre de vista que la modèstia, la humilitat i l’autocrítica no són debilitats, sinó formes essencials de l’educació pública. Així que a tota exaltació d’un èxit exigim-li una dosi prescriptiva de vergonya i decorosa sospita.
