Mira que n'és de lluny el Japó

Tretze hores d'avió des de París. Tretze hores que transcorren entre l’anticipació, el son, les pel·lícules en una pantalla mínima, l’invariable pollastre amb salsa i ampolletes de condiment per a l’amanida que acaba a terra, l’aire condicionat que sempre és massa alt o massa baix, els catàlegs grapejats del duty free... L’arribada a Tòquio són 60 quilòmetres des de l’aeroport en un tren ràpid ple de viatgers endormiscats i veus femenines agudes i infantils. Fàbriques, motels, Disneyland... Sortir de l’estació a un matí gris. És llavors quan l’autèntic Tòquio comença per a mi: el dels vells taxistes amb ulleres i guants blancs i tapets als respatllers. La ciutat desfila per la finestra del taxi com en un somni.

Tot em resulta familiar encara que amb la distància del cansament és com si ho veiés per primera vegada. L’hotel de 50 pisos on em toca una habitació al pis 38. La noia amable fins a dir prou que m’ensenya l’habitació. El mecanisme per tancar les cortines, el minibar. Quan em quedo sola, m’acosto a la finestra. Tòquio s’estén com una il·lustració. No és real. No pot ser real. Evito la trampa de tirar-me al llit. Surto al carrer i agafo el metro. A l’estació de Nihombashi les persones es creuen sense tocar-se gens com en una coreografia perfecta. Em perdo. No vaig on vull, però no m’importa. Acabo en un barri que només és viu a la nit, però m’agrada veure’l així, adormit com jo. És un barri que no sembla pertànyer a la il·lustració irreal que es veia per la finestra de l’hotel. Amb carrerons estrets plens de plantes, dones grans que les reguen i cuiners fumant a la porta de locals de ramen que encara no han obert. Gats i bicicletes. Botigues minúscules que només venen ceràmica o guants o vinagre.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Acabo prenent un cafè en un bar molt petit amb les parets plenes de fotos d’actors de les pel·lícules dels anys 50 de Mikio Naruse. Hi sona una banda sonora que m’és molt familiar, però que no acabo de situar. No hi ha ningú al bar encara que són les dotze del migdia. La noia de cabells taronja que s’ocupa del bar em diu que és la banda sonora d’El gran miércoles. Estem una estona en silenci escoltant la música, que no sembla fora de lloc. S’hi està bé però me n’he d’anar o m’adormiré. Me’n vaig a caminar fins que em perdo una altra vegada. Els carrers es comencen a assemblar tots. Un home amb americana i corbata em veu perduda i m’acompanya fins al metro, que era només a dos carrers. Ens acomiadem amb reverències. Unes reverències que el primer cop que vaig anar al Japó em van semblar marcianes i ara em semblen absolutament naturals. Com en un sushi bar asèptic un calamar amb sal espectacular.

JA SÓN LES SET DEL VESPRE quan arribo a Shinjuku. Aquest cop sí que sé el camí. No em perdo quan m’endinso pels carrers de Golden Gai buscant un lloc que fa 30 anys que està obert: La Jetée. Pujo l’estreta escala i m’aturo un moment davant la porta. Cada vegada que hi torno, tinc por que estigui tancat o que altres amos, com ha passat en altres locals del barri, ocupin el lloc. Obro la porta i salutació: “Tomoyo-san!”. “Isabel-san!”. Ens posem a riure i ara sí, ara sé que he arribat a Tòquio.