Tot just demà

Mai abans, hem estat tan obligats a sortir-nos-en; a avançar democràticament sense defallir pas; a desllorigar els nusos que ens atrapen. I com mai abans viurem, en els mesos que vindran, la reiteració oficial de tot el contrari. Però, diguin el que diguin, el procés polític català -caracteritzat per la mobilització social, per una majoria clara que encara ha de ser-ho més i per una transversalitat singular- entrarà ben aviat en fase resolutiva.

Mentrestant, pretendre regalar la demanda social majoritària a un sol criteri, intentar transferir el potencial democràtic a una única opció o reduir el procés a una sola persona és, ara com ara, no voler entendre el procés mateix i atiar una doble pinça que esparvera i que mútuament retroalimenta alguns discursos perversos: per a uns, és l'estratègia per mantenir-se al poder i no voler acceptar la pluralitat complexa -i els canvis d'hegemonia- de la nostra societat. Per a d'altres, és l'excusa fàcil -massa fàcil, gairebé de manual- per simplificar i menystenir les bases del canvi polític i social que vivim i per negar, un cop més, la possibilitat que el nostre poble decideixi lliurament com construir el nostre futur compartit. En aquesta estranya pinça, alguns ens demanen que renunciem a la justícia social -ni més ni menys- en nom de la llibertat i d'altres ens conviden a renunciar a la llibertat política del nostre poble -ni més ni menys- en nom de la justícia social. Simptomàtic veure algunes esquerres donant l'esquena al dret a l'autodeterminació que tant han vindicat. Singular veure algunes dretes menystenint unes desigualtats socials creixents. Però no: no cal renunciar a res. Ni ho volem ni en sabem. No és temps d'excuses, sinó d'alternatives. Perquè ser lliures és el que ens permetrà construir la justícia social que necessitem. I perquè generar justícia social és el que ens farà un país raonablement lliure de debò. Clar: un país és la seva gent.

La polaritzada tesi esgrimida, en tot cas, és prou falsa: ni ningú podrà ser d'esquerres en una autonomia intervinguda ni un país no pot ser lliure si no ho és la seva gent. I a més, com demostren les darreres eleccions municipals, l'independentisme -ideològicament plural- gira a l'esquerra. Com a estratègia de poder i en un bucle prefabricat, ara es pretén retornar a vells esquemes superats, a discursos caducats i insostenibles i, afortunadament, ficticis i ficcionats: aquella dissort terriblement falsa que pretén induir que el catalanisme sempre seria de dretes i que l'espanyolisme és intrínsecament d'esquerres. Que els ho preguntin a Fainé o a Oliu.

Paradoxalment també, nous espais polítics que pretenen la raonable i necessària ruptura democràtica amb l'anomenat règim del 1978, la neguen precisament allà on més sòlida, forta i arrelada és. Com a punt de no retorn, la societat catalana fa anys que ha deslegitimat i desautoritzat la natura autoritària de l'Estat espanyol. Només cal veure que el bipartidisme estatal resta, a Catalunya, en mínims històrics, i que PP i C's són la sisena i setena força municipal al nostre país. Si en algun racó el règim ha fet aigües és a Catalunya. Gràcies, ¿com si no?, a la força i determinació de la gent.

Hi insistirem un i mil cops. El procés polític català és -en si mateix- un procés democràtic, democratitzant i democratitzador, d'arrel constituent i nascut fonamentalment de les més àmplies i transversals mobilitzacions del nostre poble des del final de la dictadura franquista. La independència, que n'ha ocupat el relat central, és la veritable clau de volta per poder decidir lliurement i sobiranament el nostre futur i millorar les condicions de vida i treball de la majoria social. Sense sobirania, ni d'esquerres ni de dretes: simplement intervinguts, només supeditats, tan sols subordinats. Necessitem sobirania -és a dir, ens urgeix la democràcia- per poder sortir-nos-en de la pitjor crisi social des del final de la dictadura, que deixa l'auge de les desigualtats, l'atur cronificat, la pobresa colpidora i els desnonaments en alarmants rècords històrics. Enmig, maldestrament, de la implosió de la corrupció vinculada al finançament il·legal dels partits polítics, a la bombolla financera i especulativa patida, al frau fiscal o a l'economia delictiva global de casino.

Reconstruir és i ha de ser el verb del futur. Reconstruir el país del sotrac de la crisi, refer-nos socialment i democràticament i avançar cap a models polítics i socioeconòmics avançats. Una lluita sencera que ens reclama i interpel·la més que mai: la recuperació de la plena sobirania política enfront un estat demofòbic -que no només prohibeix urnes, sinó que ens impedeix aturar el fracking, combatre la pobresa energètica o fixar impostos als dipòsits bancaris-, de la sobirania econòmica enfront uns mercats globals voraços i de la sobirania popular enfront unes elits que han deixat el país tal com el tenim. Sobirania, doncs, política, econòmica i popular. Sobiranies al servei de la majoria per poder decidir-ho i reconstruir-ho tot.

Fa molt de temps que en els escaires del temps esperançadors que vivim, els sotasignants compartim una llarga reflexió comuna i una triple i arrelada convicció, que pràcticament esdevé programa polític de futur: independència, pobresa zero, corrupció zero. Des de les fondes conviccions republicanes, una resposta per superar les tres crisis que vivim -nacional, socioeconòmica, política- amb més democràcia i des d'una nova ètica política basada en la decència comuna.

El doble caràcter plebiscitari i constituent de les properes eleccions del 27 de setembre és innegable i neix directament d'una prohibició curta, certament, però també d'una llarga esperança. La prohibició és prou coneguda: la negativa permanent de l'Estat espanyol a habilitar marcs democràtics resolutius i reconèixer el dret a l'autodeterminació del nostre poble. L'esperança, també: milers i milers de persones activades -milions, cal dir-, omplint carrers i empenyent, convençudes que no hi ha més lluita pel futur que el present. Des de la consciència col·lectiva que només amb més democràcia -amb l'instrument democràtic que és la independència- farem més democràcia.

Sovint, enmig de tot camí farcit de tensions i contradiccions, en la ingent tasca sempre inacabada de construir un país lliure i just, perdem perspectiva. Però des d'un enfocament català de dimensió sud-europea cal treure cap i esbossar un tímid somriure: som el que anem sent. Som un procés fet entre totes i tots, des de la nostra pluralitat complexa, i així volem que continuï sent. Som una aclaparadora majoria que avui s'implica i es compromet amb l'obertura d'un procés constituent català que haurà de posar les bases d'una societat catalana més lliure, més justa, ecològicament sostenible i èticament compromesa amb els reptes d'un segle XXI global. Un país independent -un país diferent- que esdevingui també recer i refugi democràtic en un món global incert i inquietant. El país solidari que sempre s'ha construït des de l'esforç compartit, l'esperança comuna i l'ànima cooperativa.

Independència, ho hem dit sempre: punt de partida, no d'arribada. El que estem fent no és pas fàcil i queda encara moltíssima feina per fer. Però el 27-S, efectivament, ens la juguem. No triem només futur, sinó la possibilitat de tenir-lo i construir-lo. El 27-S tenim la clau per obrir tots els panys: avançar cap a la plena llibertat política i obrir les portes al major canvi democràtic i social, aquell que reclama una realitat injusta i desigual que ens colpeja i interpel·la cada dia. Assentant les bases de la futura república catalana i retornant la capacitat de dir i decidir a tota la ciutadania. Perquè el país som totes i tots i aquí no sobra res ni ningú.

El canvi, doncs, només és possible amb majories democràtiques, com tan recentment ens han demostrat el País Valencià i les Illes Balears. El canvi depèn ara de nosaltres. I és avui, com mai abans, a les nostres mans. Només això és una primera victòria cabdal: que ja fa temps que hem decidit decidir. Ara només cal triar -un cop més i encara- llibertat, democràcia i justícia. Materialitzar en canvi polític el canvi social que ja som. Habilitar el que reclama la majoria del nostre poble per al futur que vindrà, tot just demà.

Fem-ho, doncs, i fem-ho ara i fem-ho bé. D'això es tracta.

Pels qui ens van precedir en la lluita, en condicions molts pitjors.

Pels qui vindran, en condicions molt millors.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per això val tant la pena.

També signen l'article Elvira Duran, Anna Gabriel, August Gil Matamala, Elisenda Paluzie, Eduardo Reyes i Gabriela Serra.