La 'regeneració política'

En el teatre de varietats que conjuga l'essència dels pactes municipals que hem viscut dies enrere, el recurs literari de la regeneració política ha tingut un paper protagonista. Partits plens de personatges que durant anys han militat o han tingut càrrecs de responsabilitat en altres s'han omplert la boca repetint el mantra que, prou que ho saben, fa venir més salivera a una població famolenca de venjar-se dels que sempre s'han sabut aprofitar; tan famèlica està la legió, que ni tan sols s'adona que qui al·lega que tot ho ha de netejar, o sigui, que amb el seu concurs aquestes coses ja no passaran, forma part de la mateixa raça a extingir, si és veritat que mereix l'extinció i si és que fos possible aconseguir-ho.

Em podria allargar en la infinitat de pactes contra natura que s'han establert contra la llista més votada en molts municipis, mentre que en d'altres aquests mateixos justiciers s'han posat les mans al cap si, havent guanyat per la mínima, no se'ls ha permès accedir al poder. Així s'han justificat certes unions contra natura (potser la superlativa és la dels anticasta amb la casta). Per fer fora d'algun consistori el seu actual alcalde s'ha al·legat, per exemple, que un programa de govern pogués consistir a fer-ne fora un altre; però ja estem veient que aquest argument ha sigut utilitzat fins i tot quan la diferència entre el primer i el segon partit més votat va ser del doble de regidors, cosa que significa que tot s'hi val.

El tema de les aliances i els governs de coalició en l'àmbit municipal requereix, no obstant, una anàlisi més rigorosa que la que es pugui fer des de l'opinió. Com que la reflexió acadèmica sobre el tema ja l'estan portant a terme els meus col·legues en fòrums i jornades diverses, només vull intentar rematar tres dels formats estilístics més vacus que utilitzen els partits per mantenir-se en la seva tasca d'obstaculitzar la democràcia real, la que encara segueix pendent de fer. En concret els que aquests dies han aparegut als mitjans com a condicions d'algun partit emergent per recolzar-ne un altre, aquest dels de sempre, amb el qual es van afartar de dir que mai pactarien.

En primer lloc, es demana que els partits facin primàries, però les primàries són un tongo de primera magnitud: ni és possible controlar fefaentment els resultats en cap d'elles ni mai hi ha hagut més fedataris dels resultats que els mateixos membres dels partits (jo canto i ballo sola), ni ha existit en cap d'elles igualtat d'oportunitats entre els contrincants (s'han donat denúncies per aquest motiu en més d'una ocasió); de fet, m'estalvio donar noms de candidats nomenats a dit per l'estima personal que tinc a algun d'ells, però qualsevol militant sap de què parlo, i qualsevol no militant sap que escollir entre ensurt o mort no és dret a decidir.

Es pretén equiparar, en segon lloc, neteja de la corrupció amb eliminar de les llistes els imputats per corrupció. Però tal cosa és, per una banda, maquillatge simbòlic sense més transcendència (el que importa són els mecanismes de detecció i prevenció, no fer fora qui s'ha agafat en falta) i, per l'altra, una regressió democràtica de calat, molt semblant a la que va justificar l'existència de la inviolabilitat en l'estatut del parlamentari, ja que és ben sabut el grau d'automatisme judicial de la imputació dins del procés i la manera com amb això hem sacrificat la seguretat jurídica i la presumpció d'innocència. Així, doncs, n'hi ha prou de denunciar, i així que arriba la gairebé segura imputació, escalabrem el partit que sigui, com si així l'estructura fos més neta i democràtica.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Finalment s'exigeix la dedicació exclusiva al càrrec (a la qual alguns a més hi sumen la rebaixa del salari fins a un parell o tres de vegades el mínim). Es tracta del cop de gràcia donat a un sistema d'hipocresia i sepulcres emblanquinats que amaga un rerefons que hauria d'inquietar els que aplaudeixen la mesura: llevat que com a condició prèvia s'impedeixi estar més de dos mandats en el càrrec (cosa que dilueix extraordinàriament els lideratges i no per a bé, i que fa que alguns que parlen ja haurien d'estar fora de la carrera fa temps), demanar a la gent que només es dediqui a la política és fer-ne una professió en què fàcilment les persones perden la llibertat.

En efecte, llevat que es tracti de milionaris, obrers no qualificats o funcionaris, la resta té ben difícil tornar al laboratori, a l'assessoria fiscal o al quiròfan, de manera que, com ja passa entre els que copen l'escena, faran el que calgui per mantenir-se a l'escenari; dir una cosa o la contrària. Així, i torno al començament, s'entén que els pactes han pogut anar cap a una banda o cap a l'altra. Poca cosa a veure amb la veritat.