El viatge de Valls

La polèmica que va haver d’afrontar el president del Govern francès, Manuel Valls, després de desplaçar-se a la final de la Copa d’Europa amb els seus dos fills per veure el triomf del Barcelona es va centrar en la despesa de diner públic i de l’avió oficial. Però hi ha una cosa molt més interessant, que parla dels vincles emocionals. Espanya està sort perquè té polítics d’alt nivell entre els socialistes francesos. L’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, i des de posicions més conservadores encara que dins del mateix partit el mateix Valls representen un senyal d’esperança per a la política espanyola, algun dia fills d’emigrants aportaran una mirada més sàvia sobre la nostra Administració. Criats en l’emigració de postguerra civil, tots dos em consta que segueixen amb interès les vicissituds del nostre país. A l’alcaldessa la vaig conèixer fa molts anys en un acte que va auspiciar per a cineastes espanyols a París. I la mare de Manuel Valls, Luisa, es va presentar en una projecció de la meva última ­pel·lícula a la seva ciutat i va ser afectuosa i delicada. Tot i el seu origen italianosuís, hi havia una forta estima per Espanya en la seva mirada d’espectadora.

El pare del polític Valls va ser el pintor català Xavier Valls, un conegut artista que en l’exili parisenc freqüentava la vida de bohèmia i l’amistat amb gent tan destacada com Alejo Carpentier, Vladimir Jankélévitch o un altre geni exiliat, Frederic Mompou. Recordo fa anys haver vist reproduïts els retrats que el pintor Valls va fer dels seus dos fills, Giovanna i Manuel, quan tenien uns 14 anys. Són dues pintures delicioses que presenten els dos nois contra un fons neutre, ells de mig perfil en un pla per sota de la cintura. Manuel va vestit amb camisa blanca elegant i pantalons foscos, amb les mans aferrades, en un gest de protecció, timidesa, però també rigor. En canvi, la seva germana està pintada en la seva nuesa de púber, amb una mena de codony a la mà esquerra i els cabells deixats anar sobre les espatlles difuminades.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Sempre m’ha semblat que en el retrat del pare hi havia implícit el món interior dels seus fills i la seva peripècia poste­rior. Aquesta és la genialitat del pintor, massa desconegut per a la nostra història de la pintura. He llegit, i aquí em fio d’informacions publicades, que mentre el fill representa una lloa a l’ordre i la disciplina i l’autoritat del rigor, la seva germana ha tingut una vida més erràtica, amb problemes de drogues i males companyies sentimentals, malgrat la capacitat per refer amb encert els seus dies. El que més importa és aquesta capacitat del retrat adolescent per intuir també el caràcter i el destí dels retratats. Però, més enllà de la polèmica comprensible a França, a nosaltres ens ha d’emocionar el gest de Manuel Valls, aquesta traïció del seu sempitern rigor per abocar-se a la passió del futbol amb un rampell dedicat a l’equip de la infantesa. El mite d’un exili escoltat en converses d’adults perviu en la seva memòria sensorial, encara que ja li quedi poc d’aquest record en el seu estatus professional. Manté viva la fidelitat a uns colors que el fan desencreuar aquelles mans de nen que va pintar el seu pare en el retrat.