UNA VISIÓ PANORÀMICA DELS CONFLICTES REGIONALS
L'era de la Gran Frontera
S'està configurant l'externalització de l'autoritat en els espais limítrofs del món global
L’any passat per aquestes dates, les xarxes socials cremaven al voltant de les notícies que arribaven de la guerra a Ucraïna. Ara se centren en el primer aniversari de l’Estat Islàmic i la polèmica al voltant del destí de Grècia. La tendència habitual de la premsa sol ser acotar la informació per països o regions, de conflicte en conflicte. No obstant, de tant en tant resulta molt útil deixar la lupa de banda i fer un cop d’ull més panoràmic, perquè els arbres no ens impedeixin veure el bosc. Perquè, en realitat, els subjectes informatius al·ludits pengen d’una mateixa lògica interpretativa.
Des de fa alguns anys, a diverses universitats s’estan debatent les similituds entre Mèxic respecte als Estats Units, enfront de Turquia en relació amb la Unió Europea. Uns 12 milions de mexicans viuen als Estats Units, mentre que quatre milions de turcs resideixen a la Unió Europea: les comparacions se centren en assumptes com el comerç, però, sobretot, l’emigració; i relacionat amb això, el paper que juguen aquests dos països respecte a les superpotències econòmiques amb les quals limiten. No obstant, la veritat és que les distants fronteres de Mèxic i Turquia semblen estar unint-se realment en una sola línia, la Gran Frontera. El límit entre els Estats Units i Mèxic ha sigut fins ara la frontera per antonomàsia. Més de 3.000 quilòmetres de tanques altament vigilades, que té el rècord mundial absolut de creuaments legals i il·legals. Però és més que això: mirant cap al sud, l’impacte de la frontera abraça tot Mèxic, així com l’Amèrica Central. Genera tot un entramat de maquiladoras i economia de frontera, exportacions d’hidrocarburs, tràfics il·lícits i migració il·legal. La firma del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN o NAFTA) en plena eclosió de la globalització neoliberal (1994) va reorganitzar part d’aquest entramat econòmic, encara que mantenint el dèficit de les exportacions mexicanes a favor del veí del nord i l’estricte control de la immigració.
Més de vint anys més tard, Europa i els Estats Units negocien el Tractat de Comerç i Inversions, el conegut TTIP, destinat a crear un enorme i sòlid bloc de països occidentals. Això explica les trucades d’Obama interessat per saber si Grècia estarà a dins o no, just quan es tanquen a bon ritme però discretament els diferents acords. Al mateix temps, la Gran Frontera s’estén. Primer pels límits meridionals d’Europa: l’àmplia barrera líquida del Mediterrani, que arriba fins al Sahel i més enllà. Energia, immigrants, drogues: la demanda inelàstica d’una sèrie de productes clàssics en el creixement del sistema capitalista; un entramat semblant al que hi ha al sud de la frontera entre els Estats Units i Mèxic.
La Gran Frontera continua per l’Orient Mitjà i l’Àsia Menor, on Israel i Turquia posseeixen un paper rellevant, com a enclavaments i llocs avançats. I s’acaba a l’est amb Ucraïna, Bielorússia i els Països Bàltics. Aquest és un tram ara en construcció en el qual el que menys importa és, ara com ara, el traçat precís del mur i els filats. De fet, la verdadera frontera la constitueixen països o grups de països; constel·lacions d’estats limítrofs, sovint petits o fragmentats, que no puguin crear problemes als poderosos veïns unificats i sense fissures. Per això l’accelerada fragmentació de Síria, l’Iraq o Líbia, o els problemes d’Egipte al Sinaí, són símptomes que el nou tram de frontera està agafant forma.
El pes polític i econòmic dels oligarques ucraïnesos, alguns dels quals han pagat les seves unitats paramilitars que no només es dediquen a fer la guerra, n’és un altre indici. De la mateixa manera que ho són els vigilants nord-americans a les fronteres amb Mèxic, o els colons israelians armats, als territoris palestins. A la frontera no hi ha ideologia, sinó negoci i oportunitat de promoció social a la brava. I és que el resultat final hauria de ser un espai limítrof fins i tot per a l’autoritat dels corresponents estats: mercats d’economia informal; territoris porta, identitats tangencials.
El conflicte històric, diplomàtic o militar dóna pas a la permanent tensió derivada dels tràfics il·legals i la violència que se’n deriva, la competència entre grups mafiosos. Una violència crònica, però controlable perquè no implica
perill de guerres i interrupció del comerç i els negocis. És, en certa forma, l’externalització de l’au-
Notícies relacionadestoritat de l’Estat en els seus mateixos confins; i això al seu torn ens torna a l’imperialisme clàssic de finals del XIX. I, per descomptat, aquest model posa de manifest que aquesta nova guerra freda que ens anuncien és pura formulació nostàlgica, per no dir boira artificial.
Professor Història Actual a la UAB i autor d’El desequilibrio como orden (2014).
