L'estil d'un gran mecenes
Vaig tenir l'honor de compartir amb Leopoldo Rodés la idea que la cultura i l'art són una exigència de la societat que no té per què ser patrimonialitzada pels poders públics. Era una idea central en l'activitat diària del meu gran amic, en totes les àrees del que és creatiu i compartible per la societat en el seu conjunt. Ara veiem com la noció de mecenatge retorna amb més atracció que mai, en bona mesura gràcies a la voluntat subtil amb què Rodés va anar trenant complicitats en el món empresarial, alhora que comprenia les raons que són pròpies de l'art, de la pintura, de la música. En temps crítics per a la cultura, la desaparició de Leopoldo Rodés deixa un buit humanament irreemplaçable, precisament quan és més necessari consensuar nous espais i incentius per a la cultura i l'art.
Així, vam coincidir en la idea de crear la Fundació per a l'Art i el Mecenatge, que La Caixa va impulsar i que Rodés va presidir amb inimitable estil. Aquest era un dels seus trets exemplars: es bolcava en les iniciatives, però sense perdre la capacitat crítica, amb un ímpetu savi i realista que al final resolia sempre, de forma eficaç, en una cosa concreta i excel·lent. En les seves successives edicions, els nostres premis Art i Mecenatge han rastrejat els millors talents de cada moment.
L'aportació de Rodés va ser cabdal perquè coneixia les interioritats del món de l'art: els artistes, la feina del galerista, el paper no sempre reconegut dels col·leccionistes i, per descomptat, la realitat i el potencial dels museus. Al lamentar la seva mort, em pregunto si apareixeran nous mecenes amb la seva capacitat per interconnectar ens socials, món de les finances i creativitat artística.
Sabem fins a quin punt Barcelona deu a Rodés els Jocs Olímpics. Aquí va tornar a donar el millor de si mateix, seductor, bon vivant, fidel a la Barcelona per a la qual sempre va desitjar el millor. Poques vegades la ciutat ha tingut un ambaixador més capaç. Llavors va dedicar tot el seu temps a negociar, pactar i obtenir suports per a una Barcelona que -com ell mateix va comprendre abans que ningú- faria un salt endavant amb els Jocs. Després va contribuir preferentment a obtenir un finançament excepcional per a un èxit olímpic que, segons la seva visió tan lúcida, proporcionaria a Barcelona el trademark internacional que segueix en auge malgrat les dificultats de la crisi.
La seva habilitat a l'hora d'obtenir finançament privat per als seus múltiples projectes es podria estudiar tant a les escoles d'art com a les de negocis. En aquest sentit, va fundar una manera d'entendre les connexions profundes entre una societat i la seva cultura. Després, de forma magistral, va portar aquesta teoria a la pràctica. Patró del Gran Teatre del Liceu o del Palau de la Música, va aportar les seves connexions empresarials privilegiades perquè la ciutat donés el millor de si mateixa. Del seu coneixement del món de les finances, la seva capacitat de connexió internacional i la seva passió per l'art, vaig deduir no poques ensenyances que compartíem amb amistat.
Com a president de la Fundació del Macba els seus encerts van ser permanents. Aquesta va ser la seva passió. Per la seva experiència com a empresari de la comunicació coneixia els ressorts que avui són fonamentals per a la promoció d'un projecte tan ambiciós. Perquè aquesta era una de les seves motivacions més destacades: aconseguir que la societat civil busqués ser protagonista activa en la incentivació de la creativitat. Aquest és el seu millor llegat. Al recordar-lo, penso que per a Leopoldo Rodés fins i tot la vida era una forma d'art, un estil. En fi, l'estil d'un gran mecenes.
