La clau
¿Quan es va espatllar Europa?
Ha passat el malson i s'ha tornat a fer de dia. L'Europa que vorejava l'abisme a Brussel·les es va despertar amb un acord unànime sota el barret de copa. Quatre folis recollien el que per a alguns és el document de rendició més humiliant des que Alemanya va firmar la pau de Versalles el 1919; mentre que per a altres no és més que la constatació d'una realitat a la qual calia enfrontar-se i que s'havia deteriorat en els últims mesos per culpa dels defensors de les quimeres. No hi ha res més. Això o la sortida de Grècia de l'euro, de conseqüències imprevisibles per a tots, però amb una certesa immediata: els grecs es despertarien sense cap euro per emportar-se del caixer i a mercè de la solidaritat humanitària.
Ja hi haurà temps per sospesar-ne les conseqüències, però ara queda una sensació de tristesa, que alguna cosa s'ha trencat en aquest projecte fràgil i en construcció que és la unitat europea. No, segur que això no era el que esperaven Shuman, Monet, De Gasperi o Adenauer quan van imaginar el Tractat de Roma del 57. Tampoc ho devien veure així Delors, Kohl, Mitterrand, i tants altres quan van arribar a l'etapa funcional de la UE a Maastricht-92, ni quan 10 anys després, amb penes i treballs, es posava en circulació l'euro. Un senyal als mercats i una declaració política que no hi havia marxa enrere.
Com diria Vargas Llosa, ¿en qué momento se jodió Europa? ¿En quin moment un soci es va convertir en malson, en adversari, en un llast? ¿Quan va deixar de ser útil la Grècia que ens valia com a tap geoestratègic davant Rússia i a la qual li hem pagat totes les festes (a civils i militars) conscients que la seva secular debilitat com a Estat feia impossible que complís amb el que ara són obligacions? A la Grècia que vam ajudar a fer trampes comptables -¿oi, Mario Draghi?- per tenir-la entre nosaltres.
Notícies relacionadesDe públic a privat
Unes trampes que avui els obliguen a posar el país en mans dels seus creditors, que som els altres. No ens ho van preguntar, però és així. Som tots al convertir-se el deute privat en públic. Hi haurà acord, però ja res serà igual. Hem perdut un soci i hem guanyat un serf. I aquesta, diguin el que diguin, no és l'Europa que ens havíem imaginat.
