El món s'acaba
Catalunya està en un moment històric i l'interès de país ha de passar per davant de tot i de tothom
La tieta d'un bon amic li argumentava no fa gaires dies que, en el fons, els maies tenien raó: ¡el món s'acaba! I la bona dona ho explicava a partir d'un seguit d'esdeveniments que estan succeint els darrers anys i que han confluït en diverses crisis econòmiques i polítiques de grans dimensions, i lògicament també a partir dels canvis constants que viu la nostra societat.
Canviem d'alcalde o alcaldessa i guanya aquell que mai hauríem sospitat, i els nostres esquemes mentals es trenquen. Volem agafar un taxi però hi ha un giny a internet que permet que ens traslladem més ràpid i més barat, i els taxistes es queixen. Volem viatjar i trobem gent a l'altra part del món que ens ofereix la seva casa, a canvi d'un preu raonable, o senzillament en tenen prou que els deixem la nostra, i el turisme es reinventa. Fins i tot fem una carrera universitària sense conèixer personalment, face to face, cap dels nostres professors... Però aprenem i som competents en la matèria que hem estudiat, i és la universitat la que necessita reinventar-se. I aquests petits exemples ara mateix tendeixen a l'infinit. I és que és cert, el món, tal com l'hem conegut fins ara, probablement s'està acabant.
En els darrers anys els sotracs que ha sofert l'economia al món són de magnituds considerables. Una crisi local acaba per esdevenir global amb una facilitat extraordinària. I aleshores les repercussions són planetàries. Però, com que vivim en un context d'acció-reacció, a l'acció planetària li arriba una reacció planetària. Els discursos en economia, política o aquells que afecten els aspectes més socials de la nostra vida estan canviant arreu.
Tot es belluga, i els resultats de tot plegat són ben incerts. Les doctrines polítiques clàssiques resisteixen, però més per inèrcia que no pas per evolució. ¿I fins quan resistiran sense redefinir-se a fons? La socialdemocràcia, per posar només un exemple, probablement ha fet un lleuger rentat de cara doctrinal en els darrers anys, però no acaba d'encertar enlloc la reformulació que la societat actual li reclama.
En l'àmbit teòric també hi ha molta feina a fer, perquè a l'envelliment de les doctrines clàssiques, a la degradació del capitalisme, se li respon des de doctrines renovades però poc contrastades, encara en fase de definició i farcides de dubtes i contradiccions, la qual cosa provoca que una part important de la població les miri encara amb molt de recel, amb desconfiança. Perquè, potser sí que es pot; però, ¿a quin preu i amb quines garanties?
No fa gaire les primaveres àrabs eren un símptoma d'esperança. Avui són història, i no precisament amb final feliç. I és que la política internacional també es belluga per altres paràmetres. Allò que passa a Palmira té mitja humanitat amoïnada. Hi ha preocupació per les formes i pel fons d'un estat totalitari, fanàtic i que no té cap mena de pudor a sacrificar el que calgui, siguin persones, patrimoni o béns econòmics.
El món està canviant, certament, i ho fa molt de pressa. Però això no és cap garantia que estiguem construint un món millor. La història ho certifica.
I amb tot això a Catalunya, en aquest moment de grans canvis i d'autèntiques revolucions, ens agafa amb la possibilitat de fer un tomb a la història, de donar forma a una nova realitat nacional basada en una història mil·lenària, una cultura viva, una economia potent i una societat extraordinàriament solidària. Llegir el present i saber interpretar el futur és molt difícil. Políticament és un exercici de risc. Però, ara mateix, tenim una oportunitat que al llarg dels segles es presenta en molt poques ocasions. I depèn en primera, i m'atreviria a dir que en única instància, dels mateixos catalans.
És per això que la responsabilitat de tots plegats, polítics i ciutadans, és immensa. Convé saber estar a l'alçada, per damunt de tot. L'interès de país passa, ha de passar avui, per davant de tot i de tothom. És el moment dels grans acords, és el moment de la generositat, és el moment de saber reconèixer aquells que han fet importants sacrificis. I encara més, cal reblar el clau, cal sumar més, cal convèncer i cal demostrar a tothom que hi ha un objectiu comú, i dedicar tots els esforços i més a guanyar la majoria, que al cap i a la fi és la clau de volta de tot plegat. Majoria de diputats, majoria de vots. Ras i curt, el preu de la llibertat.
El món s'acaba, certament, però el món que ve serà molt millor. Expresident del Parlament.
