¿Qui hi guanya i qui hi perd amb aquest acord?

Han sigut més de 10 anys de negociacions però els últims mesos han sigut frenètics. Els membres de l'equip negociador estan de celebració, però també els que, no estant presents a Viena, s'han arremangat perquè l'acord veiés la llum.  És el cas dels presidents Hassan Rohaní i Barack Obama. El primer va guanyar les eleccions amb la promesa de reactivar l'economia i obrir l'Iran al món. Sense acord, o el que és el mateix, amb el manteniment de les sancions, aquest era un objectiu inabastable. Obama, pel seu costat, podrà apuntar-se un altre èxit diplomàtic en aquest final de mandat per poder sumar-lo al seu llegat presidencial.

No hi ha dubte que l'Iran i els Estats Units són les peces clau d'aquest acord. Però això no és obstacle perquè la Unió Europea pugui presumir d'haver cregut en la diplomàcia fins i tot quan altres apostaven per la via militar. Des del 2004, els alts representants per a la política exterior europea, des de Javier Solana fins a Federica Mogherini, passant per Catherine Ashton, s'han implicat personalment en la negociació amb l'Iran.

Tots els que es beneficien d'un petroli a preus baixos també estan d'enhorabona i, al voltant de la taula negociadora, la Xina i els països europeus entren dins d'aquesta categoria. Si l'Iran recupera el ritme exportador del 2012, això implica afegir al mercat un milió i mig de barrils per dia i això tindrà efectes en els mercats.

Encara que sigui menys evident, també en surten reforçats els que defensen les sancions com un instrument útil. Des d'aquesta posició, s'argumenta que sense sancions (i la possibilitat d'aixecar-les), el Govern iranià no hauria tingut incentius per arribar a l'acord actual i que, sense l'amenaça de reintroduir les sancions de manera automàtica en cas d'incompliment, l'acord seria paper mullat.

Pot semblar un debat d'experts però té conseqüències pràctiques de gran abast i que no es limiten a l'Iran. Per exemple, en un moment en què els europeus s'estan plantejant què fer amb les sancions sobre Rússia, el precedent iranià pot donar la raó als que aposten per mantenir-les o fins i tot endurir-les si Vladímir Putin no canvia d'estratègia.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Finalment, els aliats de l'Iran, començant pel règim de Baixar al-Assad, estan presentat aquest acord com una victòria pròpia. Encara s'ha de veure si la seva alegria serà duradora, ja que l'Iran podria matisar la seva política d'aliances, per consolidar-se no tan sols com una potència regional, sinó també com un actor més constructiu.

Aquesta és la cara de la moneda. ¿I la creu? Aquí hi trobem tots els que han treballat activament perquè la foto d'avui no fos possible: l'ala més intransigent del règim dels aiatol·làs, membres del Partit Republicà als Estats Units; Benjamin Netanyahu, que ha fet de l'Iran una obsessió personal i que ha qualificat l'acord com un error històric, i l'Aràbia Saudita, el principal rival de l'Iran al Pròxim Orient. Després de la derrota tenen dues opcions: adaptar-se o buscar la revenja.