Articles d'ocasió
Caneja com a exemple
La tossuderia és un defecte. Pot arribar a ser el més virtuós dels defectes si et dediques a les professions artístiques. No existeix un món més exposat a les modes, les opinions dels altres i els valors fluctuants del mercat. Conec pocs artistes que no tinguin la necessitat de perseguir l’estima del públic, encara que a vegades utilitzin el maleïdisme i el posat adust per guanyar-se precisament aquest respecte reverencial davant els que el conquisten des de la simpatia i la comercialitat. És curiós que l’èxit i la rellevància solen fluctuar a capritx, com ho fan les modes, que defensen una característica o una altra en funció del que es porta aquella temporada. En aquest ambient tan desassossegant i voluble, els artistes menys interessants corren a posar-se a cobert sota les tendències del moment. És aquí on el grau de tossuderia es converteix en l’aliat principal d’un creador verdader i del seu repte davant el temps. La història de les arts és plena d’incompresos que van presumir d’enfrontar el seu gust i la seva passió al gust i les passions preponderants de cada moment.
Sense investigar gaire, un troba que la història de l’art és la història de la tossuderia. Però fins i tot en aquest cas, no sempre el resultat és el record etern i la immortalitat, ni tampoc la glòria. A alguns enormes talents tossuts també els espera l’oblit, perquè hi ha alguna cosa capritxosa i demolidora en la manera que la història acomoda les seves persones rellevants en el llibre de resum final. Però convé apreciar aquesta tossuderia sense que importi gaire si el temps et donarà la raó o no. Fa uns mesos vaig anar a Palència, ciutat a prop del poble d’agricultors on va néixer el meu pare. La terra de camps és una terra tossuda i desafiadora, i per això em va encantar tornar-hi i aprofitar una estona lliure per visitar el museu Caneja. Un petit edifici on es presenta el llegat del pintor Juan Manuel Díaz Caneja.
Després de passar pels estudis d’arquitectura i les avantguardes pictòriques parisenques, Caneja va tornar a l’Espanya que li procuraria presó i censura. Però aquí la seva obsessiva mirada pels paisatges de la terra de camps, amb els seus pobles de tova i extensions de cereals, els seus personatges retratats en accions quotidianes, acabarien aixecant un monument a la tossuderia pictòrica de l’autor. Malgrat les variacions naturals, no hi ha ni un bri d’abandonament ni de dubte: els valors són sempre gairebé idèntics; les geometries, constants, i la temàtica, invariable. La seva capacitat per dotar d’alè poètic una gerra amb aigua o una finestra de poble el converteixen en un professional rotund durant sis dècades. Et passeges entre els seus quadros i el que perceps és un home carregat d’il·lusions i desencants, que va travessar l’horrible peripècia del segle XX espanyol amb una idea de la pintura i el temps, del lloc d’origen i d’inspiració, sense variacions fàcils ni concessions. I tens la sensació de trobar-te davant un pintor amb el mateix caràcter que un pagès savi d’aquella terra. Aleshores desprèn felicitat la idea de tossuderia davant un entorn frívol i impostat.
