Sóc un gàngster

Fa uns anys, en una entrevista a la televisió, ­Diane Sawyer, una coneguda periodista americana que va estar casada amb Mike Nichols, li va preguntar a un assassí de la màfia confés: “No s’ha preguntat mai a si mateix: ‘¿Com ho vaig poder fer? ¿Qui sóc?”. L’assassí, mirant-la, incrèdul, li va contestar: “Senyora, ¡¡¡sóc un gàngster!!!”. Em va quedar gravada la cara d’estupor de l’assassí, com si Diane Sawyer li estigués preguntant si era del planeta Terra. 

Aquest “ser” sempre m’ha semblat admirable. En els reality show, les dones diuen “Sóc mare” com si això justifiqués el suport a qualsevol cafre de 22 anys que agafa enrabiades i es comporta com un nen malcriat de 7. “Ser pèl-roig” es considera un estat especial, com si un color de cabells fos determinant en el comportament i en la manera de ser d’un determinat col·lectiu. “Sóc metge”, diuen amb aplom i convicció els metges a les pel·lícules de desastres aeris, quan les hostesses demanen ajuda per a un passatger malalt. “Sóc d’esquerres”, dèiem amb orgull desafiador tots els estudiants del meu curs de primer d’Història a Bellaterra quan sortíem de les formidables classes de Josep Fontana. No es contemplava ser de dretes, això era tan fora del nostre horitzó com demanar una hipoteca o tenir un cotxe.

Avui, si preguntéssim un per un a tots els que ens amuntegàvem en aquella classe (90, i fins i tot 120 estudiants), diria que més de la meitat no sabríem què respondre. S’han ensorrat les maneres d’explicar el món que eren les columnes de la nostra visió d’aquest. I ens –bé, almenys jo em sento així– sentim perduts, febles, orfes, confosos, despistats i profundament perplexos. Volem creure. Desitgem confiar en els petits canvis, els signes que semblen indicar que es poden canviar les coses, però qualsevol contrarietat ens porta a la casella número 1: la de la vergonya aliena que ens fa qüestionar-nos si l’esquerra és això, si realment en som part, perquè, francament, ho posen cada vegada més difícil.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

M’he trobat a vegades amb companys en consultes de dentista, al mercat o a la cua del pa i, després d’uns minuts de preguntes banals sobre la família o la feina, ens acomiadem sense atrevir-nos a formular les preguntes fonamentals: ¿I ara què ets? ¿En què creus? ¿Com has canviat? ¿On ets? ¿Què has votat? ¿Què desitges per al futur? ¿Veus futur? Ens perdem de vista amb amabilitat i alleujament, esperant la pròxima trobada en deu anys en una pastisseria, on tornarem a esquivar hàbilment aquestes preguntes camuflant-les amb un sobtat interès per l’estat de l’esquena de l’altre. Però hi seran, brillant en la foscor com la daga de Lady Macbeth, perseguint-nos més enllà de la cantonada per on ens allunyem ara mateix.