A 75 dies del 27-S
A només 75 dies de les eleccions previstes per al 27 de setembre sembla que s’han acabat d’aclarir les incògnites més importants. Finalment hi haurà llista conjunta del que queda del bloc sobiranista, és a dir CDC i ERC, després d’un procés de destil·lació (o depuració) que ha anat deixant a la cuneta la resta de formacions (ICV, les CUP i els darrers, UDC). Això sí, la llista compta amb l’aval de les entitats civils, l’ANC i Òmnium.
La solució de la llista conjunta entre CDC i ERC elimina una de les principals incògnites d’aquesta convocatòria: la pugna entre ambdues formacions pel domini del camp independentista, o el que és el mateix, la pugna pel suport de fins a tres centenars mil votants votants que dubtaven entre votar Mas o Junqueras. Aquesta batalla, aparentment, ha acabat en taules, ja que ambdós contendents han entès que no tenien assegurada la victòria i han preferit evitar mals majors.
Amb l’acord, Mas s’assegura la presidència, que és l’objectiu que sempre ha ambicionat. A més, elimina el seu principal rival en el camp nacionalista, convertint-lo en company de viatge i soci minoritari tant de la llista com del futur govern. Pel camí, Mas ha hagut de guanyar crèdit independentista prescindint d’Unió, però l’operació, en termes aritmètics (i polítics), li ha valgut la pena.
Junqueras, en canvi, ha hagut de claudicar davant d’un escenari que se li presentava cada cop més difícil. El líder d’ERC, després d’haver acariciat la glòria fa un any, es veia abocat a una derrota segura, el que de ben segur li hagués comportat el qüestionament intern del seu lideratge. Junqueras ha preferit tenir una petita sotragada interna ara que fer front a una revolta un cop passades les eleccions, que molt probablement se l’hagués endut per davant. A canvi, però, lliga el destí d’ERC al de CDC, fins i tot assegurant des d’ara la participació dels republicans en un govern presidit per Mas, opció que havia evitat prendre durant tota la legislatura.
És possible, tanmateix, que Junqueras no tingués més opció. Des del 9N les enquestes mostraven un afebliment important de la quantitat de votants de CiU que ara votarien ERC, i un increment en la direcció contrària (votants d’ ERC del 2012 que ara optarien per CiU). A això s’afegia un augment constant del transvasament d’ERC a les CUP, que havia minat les possibilitats dels republicans per superar els convergents.
Precisament, les CUP són possiblement les grans beneficiades de l’acord entre CDC i ERC, ja que les reforça en la seva posició d’alternativa en el camp independentista, un paper que ja van jugar a fons (i amb èxit) a les passades municipals. L’entesa amb Mas descarta a ERC com a contrapès dels conservadors des de l’esquerra, de manera que automàticament deixa les CUP com a única opció independentista clarament a l’esquerra, el que li obre un camp important a l’esquena dels republicans. Des del 9N, les CUP havien aconseguit atraure uns trenta mil exvotants d’ERC, que s’haurien triplicat al juny si fem cas de les dades de l’últim baròmetre del CEO. Probablement, aquesta dada ha estat clau per torçar la mà de Junqueras, però és possible que l’acord sobre la llista entre CDC i ERC obri encara més la porta al transvasament dels republicans cap a les CUP.
Aquest moviment es beneficiarà també del casi segur paper que jugaran les CUP al proper parlament, ja que seran la clau de la majoria, i per tant, la força que garantirà que el “procés” segueixi endavant. Mentre ERC estarà lligada de peus i mans a un Mas al que se li ha garantit la presidència, les CUP podran vendre el seu suport a bon preu.
Però l’acord per a la llista conjunta no només té conseqüències en l’espai independentista. A l’altre extrem del taulell també pot tenir repercussions. De fet ja fa temps que es detecten moviments a l’esquena de CDC, entre els votants de centre no independentistes que no han vist amb bons ulls els moviments de Mas i els seus d’aquests últims tres anys. Aquest és un espai que CDC ha deixat buit i on pugnen per fer-se un lloc tant C’s com les restes d’Unió.
Pot resultar estrany en un escenari de forta polarització, però les enquestes indiquen des de fa temps un transvasament significatiu de votants de CiU cap a la formació d’Albert Rivera. Aquest moviment s’hauria reforçat a mesura que C’s s’ha anat afermant a tot l’Estat i ha esdevingut una opció alternativa al PP. Part d’això explica l’extraordinari resultat a les municipals, que en part és un vot avançat de les generals que opta per la marca independentment de qui l’encapçali. A les autonòmiques podria passar quelcom de similar, i C’s podrien entrar a l’espai del centre neutre o tímidament catalanista que als noranta compartien CiU a les autonòmiques i PP a les generals. Són els “catalans d’Aznar”, que no han desaparegut sinó que s’han quedat orfes després del viratge de CiU cap a l’independentisme i ara veurien en C’s una opció centrista i nova per fer front tant a l’independentisme com a la puixança de l’esquerra alternativa.
Notícies relacionadesLes dades indiquen clarament que l’única manera que té C’s de créixer és cap al centre de gravetat de l’esquema de joc català, és a dir capturant votants entre els que se senten tan catalans com espanyols o més catalans que espanyols. Pot semblar un impossible, però els de Rivera ja han començat a créixer en aquest espai (principalment perquè ja han esgotat els “caladeros” espanyolistes). És possible que la seva progressió es vegi frenada per la nova Unió, un cop separada de CDC, però hores d’ara és impossible saber la força dels de Duran. Aquesta possiblement serà una de les incògnites del 27S.
Finalment, l’acord per a la llista sobiranista tindrà repercussions a l’esquerra, principalment perquè la confecció de la llista (amb Romeva al capdavant) sembla destinada a aturar una possible fuga de suports cap al camp de Podem/ICV. És un moviment que ve de lluny, ja que l’elecció de Neus Munté com a vicepresidenta del govern també buscava donar a l’executiu de Mas un caire més “social”. Ambdós moviments posen de manifest una cosa: que la irrupció de Podem ha trastocat el marc monotemàtic en què es movia la política catalana des del 2012. El gir “social” dels sobiranistes és la constatació que la nova esquerra els ha fet forat, de manera que potser inconscientment han legitimat Podem com a rival principal, el que al seu torn afebleix les possibilitats d’una gran majoria sobiranista (com diuen totes les enquestes), que hauria estat més probable si el principal contrincant hagués estat el PP.
