Simbolismes i món virtual
Identitats líquides
Les xarxes socials demostren que hem evolucionat a mitges: són massa ràpides per a nosaltres
El 2012, Philip Roth va publicar a la revista New Yorker una Carta oberta a Viquipèdia on corregia una informació sobre la seva novel·la 'La marca de l'home'. El protagonista és un professor universitari que perd la feina per haver dit una frase que sembla racista. Curiosament, aquell distingit acadèmic té sang negra però ho ha ocultat. D’acord amb Viquipèdia, Philip Roth s’havia basat en la vida del crític literari Anatole Broyard, que va viure i va morir com a blanc, però que tenia ancestres afroamericans. Resultava atractiu que un novel·lista narrés la història secreta de l’influent crític del New York Times. No obstant, com en tantes altres ocasions, la informació que va circular a les xarxes socials era una ansiosa fantasia.
En la seva Carta oberta…, Philip Roth va revelar el seu autèntic model: el sociòleg Melvin Tumin, que va ser acomiadat de Princeton per haver dit la mateixa frase que el seu protagonista (davant l’absència de dos alumnes va comentar que s’havien esfumat com «fum negre»; com que es tractava d’afroamericans —cosa que ell ignorava en aquell moment—, va ser acusat de racisme). Malgrat el seu cognom jueu, Melvin Tumin tenia trets africans, cosa que sempre va intrigar Roth.
Segons un estudi elaborat per la Universitat de Yale, un de cada cinc afroamericans ha intentat fingir que és blanc. Els Estats Units afronten ara la situació inversa: Rachel Dolezal, encarregada de l’Organització de Drets Afroamericans, va forjar tota la seva reputació gràcies a la seva presumpta sang negra. No obstant, els seus pares van revelar que en realitat és caucàsica.
Dolezal ha conviscut estretament amb l’alteritat racial: el seu exmarit i els quatre germans adoptius amb qui va créixer són afroamericans. No obstant, això no semblava suficient per convertir-la en representant de la negritud. Els nombrosos greuges soferts per la raça negra fan que no hi hagi substituts per a aquesta experiència; només qui pertany a l’estirp mereix la credibilitat del testimoni integral.
Després d’anys d’activisme, Dolezal va voler ser genuïna a través d’una suplantació. Tenia pell i ulls clars, però es va arrissar els cabells i va afirmar que un percentatge de la seva sang era africà (tota la humanitat en té, però ella havia d’emfatitzar-ho). La recerca d’identificació la va portar a un simulacre. El més sorprenent d’aquesta paradoxa sobre el valor simbòlic de la pell (l’exterioritat) és què passa quan les identitats es dilueixen en el món virtual, on la interioritat apareix sense que ens n’adonem. Guillermo Zapata va ocupar durant uns dies el càrrec de regidor de Cultura del nou govern municipal de Madrid. Va haver de renunciar-hi pels acudits racistes que va publicar a Twitter fa uns quants anys, entre ells aquest, que desperta severs dubtes sobre la seva idea del que és enginyós: «¿Com ficaries cinc milions de jueus en un 600? Al cendrer».
Una explicació d’aquesta aberració és que llavors Guillermo Zapata no tenia aspiracions polítiques i no cuidava el que deia. Era com qualsevol altre energumen a la xarxa. Per a alguns això fins i tot arriba a representar tota una virtut: ¿no volien ciutadanitzar la política? Doncs aquí tenen un home comú. Estem davant alguna cosa més complexa. Walter Benjamin va explicar que tot document de cultura també és un document de barbàrie, i nosaltres som els bàrbars d’una nova era. La xarxa social evidencia que hem evolucionat només a mitges; és massa ràpida per a nosaltres. Quan pensem el que volem dir, ja ho enviem.
La identitat, que encara s’associa amb la pell, comença a desplaçar-se a les neurones. Twitter és un meravellós detector d’idees en brut, no processades, reveladores: primitives. En segons pots ser Voltaire o un primat.
Encara que els poderosos contracten escriptors fantasmes perquè administrin els seus missatges a la xarxa, la majoria dels usuaris mostren el seu rerefons mental. Allà, la identitat no depèn de ser blanc com Anatole Broyard o negra com Rachel Dolezal, sinó de tot el que es diu al marge de la consciència.
L’expresident de Mèxic Felipe Calderón va tuitejar fa poc que la selecció veneçolana de futbol jugava tan brut com si els entrenés Nicolás Maduro. No és la frase d’un estadista, sinó la d’un gamberro. Òbviament, un excap d’Estat es pot comportar com un simple fan del futbol i oblidar que existeixen les investidures. El més curiós és que, segurament, ell mateix preferiria transmetre una imatge molt més respectable. ¿Per què ell i Guillermo Zapata es comporten d’aquesta manera? Els va trair l’inconscient; és a dir, la nova identitat. H
Escriptor.
