Anàlisi
La Renda Mínima d'Inserció (RMI), última xarxa de protecció per a les llars en situació de pobresa a Catalunya, va patir el 2011 la retallada més gran de la seva història de la mà del Govern d'Artur Mas. Es va reduir el pressupost més d'un 20% i se'n va expulsar una sisena part de beneficiaris. Tot plegat va ser possible gràcies a la discrecionalitat que la llei permetia, però també a una regulació que va endurir en gran manera els requisits d'accés i permanència, a part d'establir que les famílies sense ingressos suficients per causa de desocupació no hi tenien dret si no presentaven una «dificultat social afegida». Segons diversos dels llavors consellers de Mas, coses com tenir iPhone o absentar-se uns dies per veure la família havien de ser motiu de retirada de la prestació.
Després d'aquesta destralada, més brutal encara perquè es va donar en un context d'emergència social creixent, el Govern de Mas va prometre una reforma integral de la RMI que encara s'espera. El 2014, després del pacte pressupostari amb ERC, es va augmentar en 23 milions la partida de la RMI per al 2015, cosa que va ser presentada com un èxit per Junqueras; en realitat, es tornava al nivell de despesa que ja es tenia el 2011, sense descomptar l'IPC, sense eliminar la contrareforma pel que fa a condicions d'accés i permanència, i amb nivells de pobresa, exclusió i carència material sensiblement més grans. Encara avui la RMI té menys beneficiaris que quan Mas va ser elegit president.
La tramitació parlamentària d'una ILP, forçada per l'oposició, ha posat sobre la taula el mandat estatutari d'una Renda Garantida. Després de pràctiques dilatòries de CiU, el complet i a estones profitós debat en comissió difícilment desembocarà en una llei en aquesta legislatura (ni, si atenem l'agenda de Mas, en la següent). És una oportunitat perduda. Els catalans podem seguir atrapats entre reformes i contrareformes de la RMI o anar cap a un model diferent: una Renda Garantida (RG) com a dret de qualsevol ciutadà amb ingressos (en termes equivalents per llar) que caiguin per sota del llindar de la pobresa.
Notícies relacionadesAquest model tindria diversos objectius: eliminar els controls intrusius i humiliants (com demanar tiquets de supermercat) que no s'apliquen als rics quan reben subvencions; trencar amb la mentalitat puritana que considera que els pobres ho són perquè «no volen treballar» mentre que, en canvi, els rendistes es poden beneficiar sense condicions del mínim vital de l'IRPF perquè són «ciutadans productius»; incentivar els beneficiaris amb feina, en lloc de castigar i coaccionar els altres, mitjançant la compatibilització parcial entre prestació i salari, com es fa amb èxit al País Basc.
Una RG hauria d'estendre la cobertura des del baixíssim nivell actual fins a eradicar la pobresa severa i la infantil, i assolir més tard la pobresa zero; augmentar les quanties, congelades des de fa anys, fins al llindar de la pobresa; eliminar discriminacions com la «dificultat social afegida» o les d'edat; en fi, distingir-nos com a societat per garantir una protecció adequada als que pateixen les conseqüències d'una crisi que no han generat. Això sí que ens acostaria a Dinamarca.
