Francesc, flagell del capitalisme

El recent viatge del papa Francesc a l'Equador, Bolívia i el Paraguai ha acabat per dissipar els dubtes dels escèptics de dins i de fora sobre el canvi radical que està portant a terme dia rere dia des de la seva elecció el març del 2013. Tot en el recorregut per terres llatinoamericanes ha sigut històric, rupturista, radical, alternatiu: els escenaris, els gestos, els protagonistes i els interlocutors, els missatges. Històric dins de la normalitat i de l'espontaneïtat, sense que res desentonés ni ningú se sorprengués o escandalitzés, excepte els que estan fent-ho des que va sortir al balcó del Vaticà quan va ser elegit Papa.

El gest més provocatiu, que el Papa va acollir amb naturalitat, va ser el regal que li va fer Evo Morales d'un Crist crucificat en una falç i un martell, reproducció del crucifix tallat pel jesuïta espanyol Luis Espinal Camps, assassinat pels paramilitars el març del 1980 pel seu compromís amb les lluites populars a Bolívia. Era un regal en plena sintonia amb el projecte plurinacional i interètnic de la nova Bolívia i amb el to provocador dels discursos de Francesc. Sintonia que es va deixar sentir en el tracte d'Evo al Papa, a qui denominava «germà papa Francesc» i a qui aquest responia amb igual familiaritat.

En contra del que sol ser costum en aquest tipus de viatges papals, les persones que van acompanyar el germà Francesc no eren clergues ensotanats, ni personalitats encorbatades, sinó malalts terminals, comunitats indígenes, líders obrers i pagesos, persones grans, presos a qui va visitar a la presó de Palmasola (la més perillosa del país), activistes dels moviments populars de tot el món reunits en la segona Trobada, a qui va qualificar de «sembradors del canvi». Va ser aquí on va pronunciar el discurs més crític del seu pontificat contra el capitalisme, el colonialisme i l'espoli de la Terra.

Tot plegat era la millor demostració de la identificació del Papa amb les reivindicacions de les comunitats indígenes, dels presos, dels exclosos del sistema i de la denominada esquerra radical, representada pels moviments populars. Amb aquestes actituds estava donant el seu suport directament als governs llatinoamericans que apliquen polítiques antineoliberals, anticolonials i ecologistes .

Els seus discursos no van ser estrictament religiosos, menys encara espiritualistes, sinó obertament polítics. No van ser reformistes, sinó revolucionaris, desestabilitzadors de l'statu quo, políticament, econòmicament i socialment incorrectes tant en els seus termes com en el seu contingut. Discursos que no acostumem a sentir a líders polítics nacionals o internacionals, ni tan sols als que es consideren d'esquerres, i menys encara els eclesiàstics, a qui va recordar que la seva missió no és instal·lar-se còmodament en el sistema esperant rebre avantatjosos beneficis, sinó que «la nostra fe és sempre revolucionària. Aquest és el nostre més profund i constant crit».

Va criticar «la dictadura dels diners», que va titllar de «fems del diable». Va denunciar el sistema econòmic actual que no tan sols degrada a les persones i als pobles, sinó que els mata. Va visibilitzar les greus situacions d'injustícia sofertes pels exclosos arreu del món i va mostrar com totes les exclusions estan entrellaçades per un fil invisible i provocades per un sistema que imposa el guany com a objectiu únic. Aquest sistema ja no s'aguanta, va dir. No l'aguanten els pagesos, els treballadors, les comunitats, els pobles, i tampoc «la germana Mare Terra». Va mostrar la seva sintonia amb el crit d'independència de dos segles enrere dels pobles llatinoamericans, va demanar perdó per les massacres dels conquistadors «en nom de Déu i va denunciar l'opressió que pateixen ara aquests pobles per part del nou colonialisme, generador de violència contra les cultures indígenes, la seva organització, la seva cosmovisió, les seves tradicions, els seus ritus...

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però Francesc no es va quedar en un diagnòstic tan demolidor. Davant seu no val resignar-se, quedar-se de braços plegats o remetre la resposta al més enllà. Tot al contrari, va defensar un canvi de sistema, «un canvi real, d'estructures», els subjectes del qual no són els poderosos, sinó «vostès, els més humils, els explotats, els pobres, els exclosos», que tenen a les seves mans, en gran mesura, el futur de la humanitat. I va clamar: «Cap família sense vivenda, cap treballador sense drets, cap poble sense sobirania, cap persona sense dignitat, cap nen sense infància, cap jove sense possibilitats, cap avi sense una venerable ancianitat». És un programa enganxat a la realitat, respon a l'elemental aplicació de la Declaració dels Drets Humans però, avui, sona revolucionari.

Professor de la Universitat Carles III.