No som tontos

Quan la màgia reapareix a l'escena del poder, sempre em ve al cap el mític I have a dream de Martin Luther King i, si ell mateix aixequés el cap, no sé si veuria el món com el paradís somiat. Fa anys era impensable veure onejar les banderes americana i cubana juntes novament. Impensable creure en la possible dissolució d'un poble oprimit i que vegi certa llum sense sentir la ceguesa després de tanta foscor. Queda molt per fer...

Aquest somni semblava una utopia més, una paràbola com altres de tantes que els polítics solen utilitzar en els seus mítings edulcorats o plens de promeses gebrades. Certament de somnis i promeses viuen els éssers humans i els polítics s'alimenten o se n'aprofiten. Ells mateixos tenen somnis; alguns més sobre el poder que sobre la bona gestió del que és col·lectiu.

Aquests dies de calor intensa i esprint final per a les vacances d'agost, els partits aprofiten per marcar la línia o les paraules que protagonitzaran la campanya de les pròximes generals. En les municipals l'aposta del PP va ser concentrar-se en la paraula recuperació i totes les seves connotacions passives o actives per dir que, encara que el poble no ho noti, ja anem cap amunt. Ara sembla sumar-se a la carrera de la necessitat d'ocupar-se de les desigualtats. La desigualtat s'ha convertit en la paraula màgica i tots volen convertir-se en els defensors d'aquesta lluita i, per això, aquesta setmana els socialistes han presentat la renda mínima, batejada per ells com «ingrés mínim vital» per marcar distàncies amb Podem. Els populars, que acusen el PSOE de plagi, s'han decidit finalment a llançar discursos de carrer i una bossa de 2.000 milions per a l'agenda social. Fins i tot Artur Mas amb la llista única de Junts pel sí per a la independència s'ha unit també al desafiament d'ocupar-se de la desigualtat per a indecisos i nacionalistes moderats.

El somni i la realitat

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si guanya la llista única per majoria absoluta, al final es podrà assolir un acord contra la pobresa i acabar amb les altes taxes d'atur i deute de Catalunya. Mas ha decidit viure del somni i no despertar a la crua realitat d'un Govern central decidit a infravalorar el sentiment d'un poble. Els somnis dels polítics poden arribar a convertir-se en malsons i estafar un poble.

Necessitem el canvi de pensament únic i obrir horitzons que ningú s'ha atrevit a trepitjar, però que són tan necessaris per al futur pròxim. Ni els que tant s'acosten a l'extrema pobresa poden convertir-se en invisibles ni tampoc els que gaudeixen d'un sentiment separatista. La corda està tan tensa que pot trencar-se perquè tots s'entossudeixen a seguir amb la seva faula sense mirar a terra i comprovar que per a eslògans el poble fa anys que repeteix aquell de Jo no sóc tonto.