Articles d'ocasió
Fem la caritat sobre vostè
L’altre dia em vaig allotjar en un hotel a Londres d’una cadena espanyola. Acostumo a triar cadenes de marca espanyola per allotjar-me fora perquè sempre hi ha algun caritatiu emigrat espanyol que t’arregla la xarxa d’internet, et canvia el coixí estrany per un de més casolà i fins i tot omple el minibar amb olives amb anxova del seu poble quan té mà en les comandes. La pàtria, com veieu, no es fa amb grandiloqüències, sinó amb els pebrots de l’hort de la teva mare en una barbacoa vegana a Berlín. Però a l’anar a pagar el compte em va sorprendre el que em va dir el recepcionista de torn de matí. Em va preguntar, després de liquidar el meu compte de despeses extres, si volia donar un euro per a una organització humanitària, ja no recordo si era l’Unicef o similar. Només una estona després em va tornar al cap la pregunta tan directa, allà, desenfundada la targeta de crèdit, a punt de sortir cap a l’aeroport: ¿vol donar un euro?
Des de petit estic acostumat que la gent demani diners per a qualsevol causa. Els sacerdots del meu col·legi ens donaven unes guardioles del Domund i ens enviaven quatre dies en marxa petitòria pels carrers del barri. Després ens pegaven una bufetada per si havíem robat algunes monedes per la ranura, i si no havíem robat, la bufetada servia perquè no ho intentéssim l’any següent. Llavors ja jugàvem amb la culpa de la gent a cara descoberta. Un nen t’entra a demanar almoina i a veure qui és el guapo que diu que té molta pressa. Però que tants anys després et sotmetin a aquest dubte a la recepció de l’hotel sembla extorsió. Extorsió per una bona causa, és clar. Perquè després jo em preguntava si no seria més decent que l’hotel donés un euro del que t’havien cobrat a la factura. En el teu nom.
El client d’un hotel, a cara descoberta, després de pagar fins a dotze euros per connectar-se a la xarxa en alguns llocs, no negarà un euro per a les missions. Però la pregunta en si mateixa és grotesca. És com anar a fer gasolina i que et preguntin si vols donar un euro per als nens sense llar. O com, per exemple, anar a la farmàcia a comprar preservatius i que et demanin un euro per frenar la sida infantil. Se suposa que la caritat ha de ser un impuls racional i íntim. Que s’ha de triar amb atenció on dónes i després d’assessorar-te, per exemple, a la Fundació Lleialtat sobre com aquesta organització gestiona els seus fons i el grau de transparència que ofereix. Acaben de condemnar a la presó un polític democratacristià de València que es quedava els diners per a obres humanitàries a Centreamèrica, i ¿qui em diu a mi que aquest hotel que em demana un euro no subcontracta bugaderes il·legals per a la neteja dels seus llençols? És a dir, un no jutja els altres sense conèixer-los i per tant assaltar-te per demanar-te una donació quan estàs pagant un luxe és gairebé envair la teva vida privada, una falta d’educació rotunda, un xantatge emocional i una manipulació dels teus sentiments.
