Les cares de la por

Inunden les seccions grogues de tots els diaris i revistes de xafarderies. A algunes les he vist molt de prop i ho puc confirmar: fan por. Pells tibants com un tambor, lluents de col·lagen. Ulls orientals. Llavis deformats amb formes estranyes. Pòmuls impossibles. Nassos que, de tan perfectes, semblen inhumans. Uma, Nicole, Renée, Meg (foto), ¿què us heu fet? ¿Qui us ha enganyat? ¿Per què? ¿Quin impuls suïcida us porta a posar-vos en mans de carnissers que no us tornen una cosa que no es pot tornar, la joventut, i us transformen en una cosa molt pitjor, en dones bojament desesperades? Dones de 40 o 50 anys, que ja no tenen edat i per això semblen moltíssim més velles.

I no obstant, entenc molt bé les raons que us mouen a aquesta bogeria. Us puc imaginar a casa vostra, una casa amb jardí i palmeres, al costat de la piscina, sota el sol implacable de Califòrnia, cobertes amb una pamela blanca i ulleres fosques, fullejant les revistes en què vau ocupar les portades durant temps i que avui poblen actrius que acaben de sortir de sèries infantils, vestides (és un dir) de pseudostripper. I puc veure l’angoixa que sentiu al llegir els guions que us envien on ja sempre feu de mares amb fills que van a la universitat. Ja no sou mai la noia de la pel·lícula o l’amant o la superheroïna o l’aventurera o la criminal o la prostituta. Sou la dona amb un marit que descobreix que és gai o que estima una altra o que s’avorreix. Sou la mare del fill drogoaddicte o amb una nòvia que no us cau bé. Sou la dona que té Alzheimer als 50 o amb néts als 48. Sou dones soles i amargades. O dones soles i excèntriques. Ja ni tan sols heu d’exigir un doble de cos perquè no us ofereixen escenes de llit. El món ja no us veu com uns subjectes desitjables i quan entreu en un restaurant, noteu les mirades de commiseració: “¿No és…?”.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I llavors truqueu al telèfon del doctor que us va recomanar algú. Algú, una altra actriu que no us va caure mai bé, que també va passar pel mateix. Apareix el doctor somrient. Us convenç. Us pessiga la pell i us punxa, la talla, llima, infla, estira. Durant un instant, l’esperança és un bàlsam que fa que no sentiu el dolor i els blaus. El doctor somrient us treu les benes. ¿Qui és aquesta dona que us mira perennement sorpresa des del mirall? I tot és molt pitjor perquè tothom us torna a veure. Però com una broma. Com un disbarat. Com un fenomen grotesc. I els guions que segueixen arribant són amb papers d’àvia, de matriarca, de dona sola i amargada o boja. I les portades de les revistes se segueixen poblant d’adolescents que protagonitzen franquícies en què sereu, amb sort, només un personatge secundari. La cara que us torna el mirall és una cara en què la por ja no es pot esborrar.