Barcelona, ciutat desigual
Un menjador escolar a Barcelona. /
La pobresa infantil és un dels símptomes més preocupants del marcat empobriment de les llars catalans i de l'increment sense precedents de les desigualtats derivat d'haver carregat els costos de la crisi i les polítiques d'austeritat sobre els més vulnerables.
Aquesta setmana hem presentat el Baròmetre d'Infància i Famílies de Barcelona elaborat pel CIIMU, un estudi enllestit des de finals del 2014 i que el nou govern municipal hem trobat en un calaix. El baròmetre reflecteix una Barcelona lluny de la imatge d'aparador internacional, del luxe de grans avingudes i bombolles comercials, i posa el focus en la cruesa de les desigualtats entre barris. Només fent visible aquesta realitat la podrem combatre.
L'estudi confirma que les llars amb nens als barris de la ciutat amb menor nivell de renda multipliquen per 12 els casos de pobresa energètica, per 15 els de carència alimentària, o per 5 el nombre de menors que no poden accedir al lleure extraescolar. Unes xifres que ens carreguen d'arguments per intervenir amb inversió i polítiques públiques allà on més calia.
La vulnerabilitat de les llars amb criatures té una part del seu origen en un disseny de l'Estat del benestar que ha deixat els adults en edat laboral sense una protecció social adequada. Les transferències de renda no condicionades només s'han normalitzat en el cas de la gent gran, mentre la resta de població està subjecta al mercat laboral, cada dia més precaritzat.
Així, l'increment de la desocupació ha tingut efectes gravíssims en l'augment de les taxes de pobresa. Però també algunes decisions polítiques han tingut un pes molt rellevant en haver deixat les llars més empobrides a l'estacada. La reforma laboral del PP i CiU, la vergonyosa reforma de la RMI, o el bloqueig al Parlament de la ILP per una renda garantida de ciutadania en són exemples evidents.
Notícies relacionadesLes polítiques actives d'ocupació són, doncs, una eina essencial, com les polítiques públiques d'habitatge. Barcelona presenta uns elevats índexs de carència material, fruit d'un elevat cost de vida que causa estralls en moltes llars, especialment en les formades per la mare i els fills, amb taxes que gairebé dupliquen les biparentals pel que fa, per exemple, a les dificultats per fer front al cost de l'habitatge.
Davant del desastre causat per l'evolució del mercat laboral, del mercat de l'habitatge i de les polítiques socials estatals i autonòmiques, l'ajuntament ha reaccionat els darrers anys amb respostes fragmentades i posant pedaços a través d'uns serveis socials saturats. Hem d'avançar (i així ho hem acordat en el primer plenari que hem volgut dedicar a aquesta qüestió prioritària) cap a estratègies d'intervenció que promoguin l'autonomia en lloc de l'assistència, compactant ajuts, articulant una renda municipal d'inclusió, impulsant la tarifació social, l'equitat educativa, el suport al lleure... Ens caldrà el suport de tothom, de l'oposició i del conjunt d'entitats del teixit social i veïnal per bastir des de la intel·ligència col·lectiva una resposta ambiciosa per fer de Barcelona una ciutat més justa i equitativa.
