Un tall net i precís

Ens passarem l'estiu mirat fotografies i compartint la mirada amb tots vostès, lectors, i també observadors de les imatges que hem triat per mirar plegats aquestes quatre setmanes. Ningú no feia millor aquesta feina que en Joan Barril, que s'asseia i contemplava, que es fixava en els detalls, que procurava trobar la perspectiva indòmita que només ell era capaç de domar, de convertir en categoria, en lliçó. Va morir massa d'hora al desembre, i ara ens aboquem a les mirades d'estiu sota la seva advocació. A pesar de tots els defectes, que en tenia, els que ens de­diquem a aquesta cosa l'hauríem de venerar com a sant Joan Barril, perquè com tots els sants de categoria va marcar un camí de perfecció, a pesar d'allò que dèiem dels defectes, que els sants, tots, també en ­tenen.

Dit això, la primera foto de la sèrie és la d'un Joan trist i tardoral. Potser ens hau­ríem d'haver fixat en l'home tropical que es vestia de blanc dalt d'un vaixell per ­semblar un terratinent que ja tornava de tot, desencantat però encara fumador d'havans. En aquesta, però, hi ha un Joan au­tèntic, que implora a la càmera i que, amb el cap girat lleugerament a la dreta, també la interroga, ens interroga. És un home ­parsimoniós que exerceix el dret a mirar amb calma i que executa després la mirada compartida amb la ce­leritat del botxí. Un tall net i ­precís.