ARTICLES D'OCASIÓ
En una altra vida vull ser cotxe
L’altre dia vaig entrar a l’aparcament més car d’Espanya i l’empleat del soterrani va córrer a advertir-me: “¿Coneix la tarifa, vostè?” Quan algú utilitza la paraula tarifa en lloc de preu ja saps que et clavaran una bona clatellada. Per descomptat, jo no havia vist el diminut tauler on s’anunciaven els preus per minut. Però l’home em va fer el favor de posar-me al corrent. Rondava els vuit euros per hora. Ja no era el cas de fer mitja volta i buscar un altre aparcament, així que, per no semblar un cutre i un rata davant dels meus amics, vaig acceptar el preu i vaig aparcar-hi. Vam fer una mica de broma. Per aquests diners, almenys podrien rentar-te el cotxe o canviar-te l’oli. Li vaig preguntar a l’empleat si aquest preu era establert durant la Feria de San Isidro, ja que estava al costat de la plaça de toros, per aprofitar-se dels aficionats que encara queden a la fiesta nacional, però em va dir que no, que era la tarifa de cada dia de l’any.
He de reconèixer que durant el dinar vaig mirar de fer anar de pressa els meus amics. Ja no vaig poder disfrutar de la cua de toro, que a més estava molt salada. Quan es disposaven a demanar postres i licor de guindes, els vaig dir que anessin de pressa. Com que van notar la meva angoixa existencial, tan rara en mi, vaig confessar que era pel preu de l’aparcament. Em sap greu, els vaig dir, que el cotxe parat a la seva plaça de garatge costi més que el dinar d’una persona en un restaurant. Vam treure el cotxe d’allà i tots feliços. De fet, un amic meu li va preguntar a l’empleat si pels diners d’aquest aparcament no haurien d’entregar, en lloc del tiquet de pagament, un banderí amb l’escut heràldic del propietari per penjar-lo del retrovisor. Després em va venir al cap que molta gent continua insistint en el tòpic que el cine és car. Fins i tot es posen frenètics quan arriba aquella cosa anomenada “festa del cine” i van a veure tot el que fan, senzillament perquè està d’oferta.
No, el cine no pot ser car mentre deixar el cotxe en un aparcament durant l’estona que dura la pel·lícula valgui el mateix que l’entrada. El cotxe està avorrit i ningú l’entreté, en canvi tu estàs veient una història que pot ser interessant i que ha donat feina a uns quants tècnics i professionals. A més, els cines cada vegada són més petits i els aparcaments tenen espai per a més cotxes perquè fan places tan diminutes i inaccessibles que només són aptes per a aficionats al tetris. Va ser un orgull utilitzar l’aparcament més car d’Espanya, el meu cotxe estava radiant de felicitat quan vam sortir. Per sort, no utilitzo gaire el cotxe, i menys a la ciutat, per tant no tinc experiències d’aquestes gaire sovint, però ja fa anys que no tinc cap dubte, tant quan arriben les reparacions, les asseguradores, les vendes de recanvis i avaries en general, que els cotxes són els amos dels seus amos i no al revés. A Espanya, és millor ser cotxe que ciutadà. I, si ho dubteu, a veure si alguna vegada li han fet un pla multimilionari d’incentius al comerç a la botiga del vostre cunyat, que aviat haurà de tancar.
