Lisa, per favor, Lisa

L’aire condicionat s’ha espatllat, com passa durant totes les onades de calor des que existeixen l’aire condicionat i les onades de calor. La televisió està posada en silenci, i el fil musical emet una bachata que serveix d’incongruent banda sonora a les notícies del matí: els nous crims d’ISIS, la cinquena dona assassinada per la seva parella aquest estiu, tornejos de futbol estivals, més futbol… Ell està assegut a la barra, suant, i se li dispara un tremolor en una cama. Ros, jaqueta fosca, porta una camisa de quadrets granats i una corbata de pics blaus. Amb l’ungla, rasca el vidre on llangueixen una ensaladilla russa que ha conegut millors dies i uns fúnebres seitons. Parla amb ell mateix amb murmuris. La cambrera, amable, li pregunta si vol res. Diu que no. La cambrera mira les seves companyes i s’arronsa d’espatlles: “No vol res”. Totes s’encongeixen d’espatlles. Entra gent al bar i perden interès pel noi ros, mentre s’afanyen a servir cafès i entrepans. Jo també em concentro en el diari que desgrana les mateixes notícies de la tele, la bachata també m’acompanya mentre esquivo les notícies esportives i llegeixo alguna columna preclara que em posa els pèls de punta. El ros ha sortit un moment. Les cambreres comenten que ha estat tot el matí esperant, entrant i sortint, mirant el telèfon, i que fa molta estona que s’ha pres un cafè amb llet, un dònut i una aigua mineral amb gas. Deu estar esperant algú que no arriba o ha quedat per ensenyar algun pis. Però no porta la cartera que porten sempre els venedors de pisos, dic, entrant per fi a la conversa. Veiem l’home ros al carrer, parlant per telèfon, movent les mans per reafirmar el que no sentim. Una cambrera afirma convençuda que a aquest l’han plantat. “Una noia, segur”, diu. “O un noi, ¿no veus la camisa de quadrets?”, diu una altra.

Torna a entrar, s’asseu a la barra congestionat. Respira fort. Puc sentir la seva respiració travessant els dos metres que ens separen. I puc sentir una espècie d’estranya angoixa que té emmagatzemada al pit i que li mig talla la respiració. Demana una aigua freda. L’hi serveixen. Se la beu d’una tirada. Fa un estrany soroll amb el coll. Deixa dos euros a la barra i s’aixeca del tamboret amb tant d’ímpetu que el tira a terra. El torna a posar dret. Surt al carrer. Jo també surto i els dic a les noies del bar que demà m’expliquin què ha passat, si el ros ha tornat. A fora fa encara més calor que al bar. I ell és allà, retorçant-se la corbata de pics i cridant amb fúria enganxat al telèfon: “Lisa, per favor, Lisa, ¡PER FAVOR!”. M’allunyo carrer amunt, escoltant el nom d’ella i pensant en tots els matins d’ofuscació en què les Lises del món contemplen amb aprensió i por un telèfon que no para de sonar.