Un problema global

Ara, impulsar l'excel·lència significa que si en tres anys no has assolit la preeminència internacional has de buscar un altre lloc. A més, hauràs d'haver aconseguit finançament, un equip de treball eficient, l'equipament necessari, un espai físic en un entorn saturat de gent i sobreviure dins de la teranyina burocràtica... I també, potser, caure bé.

S'ha de ser extremadament ambiciós. No hi ha hagut mai tants científics al món, els EUA són una potència però el creixement a la Xina és espectacular. Tots tenim accés a tot el que es publica diàriament. La pressió és molt gran. No val ser bo localment, cal ser-ho globalment. Les revistes nacionals ja no compten, s'ha de publicar en les més prestigioses. S'ha de formar equips cohesionats i competents, que tothom sigui escrupolós en l'experimentació i tenir una bona xarxa de col·laboradors internacionals. Farà falta també una mica de sort. És com construir una empresa però sense la seva estructura ni sovint els mitjans necessaris. A més, ningú sap fer un estudi de mercat per saber les possibilitats d'una línia d'investigació.

Per arribar a ser científic s'ha de fer una tesi doctoral, un postdoctorat a l'estranger i anar malvivint amb beques i contractes per obra i servei a tot el món. És clar que els científics són molt vocacionals. Aquest és el model que s'imposa a nivell internacional. Als EUA, 30.000 postdocs han promogut la creació de l'International Consortium of the Research Staff Associations per lluitar contra la precarietat en la investigació. La Russian Academy of Sciences està revolucionada, els llocs fixos es converteixen en places temporals. El març del 2014 es va denunciar el mateix a Alemanya i França. i el 2013 ho va fer la Federació Mundial de Treballadors Científics.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La conseqüència és que els nous investigadors busquen resultats de bon impacte a curt termini. ¿Què diem dels polítics quan només planifiquen mesures de vol curt? ¿Aquest serà el tipus d'investigació que ha de resoldre els «grans problemes»? ¿Només sabem estimular la bona feina amb una amenaça d'acomiadament? ¿Per què no fem el mateix amb els jutges? ¿Aquest és el model de societat per al segle XXI? ¿Algú realment pensa que gent no compromesa amb la institució farà país? ¿O més aviat pensarà en el seu profit, quan d'aquí tres anys o potser sis viurà en un altre lloc? Està bé promocionar l'excel·lència i penalitzar l'endogàmia, però ¿tindria sentit deixar a les aules només el 5% dels millors alumnes? ¿Segur que aquests seran els de més profit? ¿Es transferiran aquests resultats excel·lents a l'entorn social i industrial?

No estem de moda

La veu ja ha corregut i entre les noves generacions ja n'hi ha pocs que vulguin fer una tesi doctoral. La ciència no està de moda, just quan més se la necessita. No només la nostra competitivitat està compromesa en el context de la nova societat del coneixement, el seu paper és essencial per resoldre els enormes problemes que ens sobrevindran. Molts d'ells estan lligats al gran augment de població i a la seva densificació en entorns urbans: el canvi climàtic i els de salut, per exemple. Sense una generació jove, competent i il·lusionada però sobretot compromesa socialment ens podem trobar amb un horitzó que no para d'estrènyer-se.