Les eleccions més obertes

Des que es va confirmar la data de les eleccions catalanes, no es pot dir que aquestes no siguin les més obertes imaginables de tota la democràcia. I no ho dic tant per la lectura que alguns pretenen fer-ne com pels mateixos actors de la cita electoral.

La llista de Junts pel Sí uneix gairebé en exclusiva el deliri polític que patim des de fa cinc anys. El candidat de consens entre ERC i Convergència és el número u, però no el presidenciable, ja que el que ho és s'amaga en el número quatre, i el vicepresidenciable, en el cinc. Encara que Romeva va declarar que l'encapçalava com a presidenciable, per a sorpresa majúscula de Mas i Junqueras, que es pensaven que ho tenien tot controladet des dels seus discrets llocs. La sessió de reanimació del procés cada vegada s'assembla més a la crònica rosa.

A Catalunya Sí que es pot, Lluís Rabell fixa com a prioritats de la seva proposta electoral l'eix social enfront de la qüestió de la independència, cosa que recorda molt la campanya de Colau. Ni paraula abans de les eleccions sobre aquesta qüestió, però amb un posicionament clar a favor quan hagin passat. I és que això de parlar que tots dos van anar a votar sí-sí en el referèndum-protesta independentista del 9-N, no toca si s'està en període electoral.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

El PSC, que es presenta com a opció no independentista, aquests dies vota en diversos ajuntaments catalans la seva adhesió a l'Associació de Municipis per la Independència amb el mateix fervor que en la presa de la vara municipal. El PPC nomena sorprenentment com a presidenciable un Xavier García Albiol que en pocs dies es converteix en l'inesperat coprotagonista de la precampanya electoral; alguns ja comencen a parlar de l'efecte Albiol.

Amb tot el que ens hi juguem, en aquestes eleccions i després d'aquests llargs anys de desgovern, ¿encara pensen que la millor opció és no anar a votar?