Una petja que sempre quedarà

Sextet no és una paraula gaire glamurosa, però s'havia instal·lat al Barça amb una naturalitat molt per sobre del valor que representa, com si el triplet ja conduís als sis títols sense necessitat de jugar-los. Una sensació reforçada ahir a la nit amb el 4-1 i que ja convidava a sumar el cinquè títol davant l'Athletic i el sisè al Japó. Per què esperar una setmana o fins Nadal si amb menys de 10 minuts Messi en té prou per marcar en dues faltes i capgirar el marcador. El Barça no va cometre el pecat d'aquella autocomplaença de Mònaco també davant el Sevilla que va ser el principi del final del cercle virtuós simbolitzat en Ronaldinho. Aquesta vegada, va sortir despert, amb els ulls oberts, i no ressacós després d'una llarguíssima nit com llavors. Però no prou espavilat per estalviar-se una primera badada, l'entrada de Mascherano i el 0-1 que Messi va deixar en no-res. Primer va aparèixer ell i després el va seguir l'equip, com tantes i tantes vegades, i tots van creure que el partit estava tancat. I ho estava. Tancadíssim. Ningú podia obrir-lo i menys un Sevilla al qual el 10 havia deixat sense paraules.

Però un sextet pot resultar tan difícil com el triplet. Ho sap el Barça, que és l'únic que ho pot saber. Va passar amb Guardiola, que va patir més per guanyar el Xakhtar que el Manchester. Va haver d'esperar fins al minut 115, amb una genialitat de Messi i l'aparició de qui apareixia en totes les finals i que ara està a un pas de desaparèixer, encara que fins i tot, així, marxant hi segueix estant: Pedro. I es va repetir encara amb més angoixa a Abu Dhabi contra Estudiantes de la Plata, amb Pedro empatant en l'últim minut i Messi rematant en la pròrroga amb el pit. I així aquell Barça es va fer etern, lluitant més contra els petits que no pas contra els grans, en un símbol de la cultura de l'esforç i de la humilitat. També aquest ha seguit el mateix camí, però ahir a la nit va deixar de fer-ho així que va començar a mirar-se al mirall sentint-se campió. Messi dóna per a molt, per gairebé tot, però la defensa va quedar retratada unes quantes vegades, amb Mathieu en primera fila. I Messi va haver de tornar a aparèixer i, en un d'aquests gestos de justícia poètica que té a vegades el futbol, va deixar que la glòria la compartís algú que és un dels grans sense voler-ho. Havia de ser Pedro. Tot un símbol. Al Japó, on hauria de tancar-se el cercle dels sis títols, Pedro no hi serà. O això sembla. Però com si hi fos. Sempre quedarà la seva petja.