'Top manta', negoci il·lícit

En ocasions són pràctiques il·legals. En altres, legals però ni èticament ni socialment responsables. D'una banda, condicions laborals absolutament indecents. Jornades llarguíssimes, sous increïblement baixos que obliguen els treballadors a haver de viure en condicions infrahumanes i amb l'angoixa de perdre la feina. De l'altra, no paguen impostos. Mentre el ciutadà paga religiosament els seus impostos, ells no ho fan. Ni aquí ni enlloc, i això és competència deslleial. Això els col·loca, davant de la resta, en una situació de privilegi que no és justa. S'han de denunciar amb fermesa aquestes pràctiques i s'ha de ser implacable amb els seus responsables.

I no. No estic pas parlant del top manta de les nostres ciutats.

Parlo de les grans empreses multinacionals que operen a tot el món. Tenen les seus en paradisos fiscals, i amb ajuda d'assessors i de lleis fetes a mida pràcticament no paguen impostos ni als països on produeixen ni on venen. El resultat és, per exemple, que tots els impostos que deixen de pagar a l'Àfrica superen amb escreix el que després els diferents governs donen en concepte de cooperació internacional.

El top manta són engrunes al costat del volum de negoci d'a­questes grans empreses.

Encara que pressuposem un canal de producció i distribució lícit i un altre d'il·lícit, de fet el comerç internacional és un top manta a gran escala. Així, el 65% dels diners que es perden a l'Àfrica és per l'elusió d'impostos de les empreses transnacionals. Més del 50% del comerç mundial passa per un paradís fiscal. I així és com l'1% de persones més riques del món té tanta riquesa com el 99% restant. Si els nostres governs posessin l'èmfasi a lluitar contra les il·legalitats i les alegalitats del comerç internacional, i contra les disfuncions i els desequilibris que provoquen, a tot arreu les persones tindrien moltes més oportunitats. Suficients, probablement, per no haver de venir massivament a Europa a malviure, i estarien més capacitades per poder exigir els seus drets als seus governs.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si mirem els tristos successos de Salou des d'aquesta perspectiva, potser és més fàcil posar cada cosa al seu lloc i en la seva dimensió. Potser així entendrem més bé el drama que s'ha viscut i la reacció que hi ha hagut.

I potser puguem tenir una visió més serena i més global. Perquè el món és realment global, encara que les nostres lleis, les nostres eines i la nostra mirada no ho siguin, i ens costi pensar en responsables i solucions més enllà de les nostres fronteres. Lamentablement, els polítics que ens diuen «primer els de casa» o que «netegem» les nostres ciutats, els que fan lleis com la llei mordassa o els que obliden que el veritable compromís internacional d'un país no és pas amb el comerç sinó amb la justícia global, no ens estan ajudant gens a entendre-ho.