No existeixen els mons a part

No és fàcil adonar-se que els comportaments socials són sempre conseqüència d’una evolució. Fa anys, quan va sorgir l’onada de les descàrregues il·legals a internet, un amic que no es dedicava a cap dels sectors afectats em va donar la clau sobre les seves conseqüències.

No es tractava tant que el robatori de propietats alienes fos o no fos fruit de l’evolució tecnològica, sinó que implantava un nou comportament social. Generava un espai nou impune, on cadascú buscava el benefici propi sense importar-li el perjudici que generava en altres. Amb el temps, aquesta actitud va anar envaint camps diferents i, excepte els taxistes europeus que es van unir de forma immediata contra les plataformes il·legals de transport de viatgers, cap sector ha sabut respondre al desafiament laboral que el mercat digital portava. I aquesta resposta ocasional és probable que no sigui duradora en un món en què s’està implantant un individualisme rampant. El que el meu amic volia dir és que, en molts aspectes, la convivència ha emmalaltit. Es percep fins i tot en la crisi econòmica, on un país és el bo o el gandul i l’altre és el botxí o el líder, sense tenir en compte els nombrosos matisos.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

L’evolució de la societat té algun contrapès i a poc a poc va creixent una consciència urgent de renaixement de la solidaritat, de l’ajudar-se els uns als altres. Si la depredació econòmica s’ha sustentat sobre aquest concepte esportiu tan perjudicial dels guanyadors i els perdedors, on els perdedors havien d’acceptar la seva derrota i entendre que els guanyadors s’apropiessin de tot, l’únic contrapès ve de la gent que renega que entre persones es puguin aplicar solucions així. L’era digital va portar uns avenços increïbles en el desenvolupament comunicatiu, però també va obligar a fabricar un espai nou de convivència que a vegades s’assemblava massa al salvatge Oest. A poc a poc, alguns han anat comprenent que la indiscreció, la impudícia, l’odi, l’assetjament i les amenaces, així com el robatori, eren tan greus a la xarxa social com a la vida quotidiana. No es podia tolerar el delicte d’injúries ni l’assetjament senzillament perquè fos exercit des de la intimitat de la teva llar.

A poc a poc aquestes coses es van comprenent, amb dues dècades de retard. Com també s’entén com una cosa que s’ha de reformar, el sabotatge laboral que ha portat la precarització de les feines arran del desenvolupament digital. El més trist és que alguns dels comportaments pitjors de l’àmbit digital s’estan important a la societat real. L’agressivitat, el boicot organitzat, l’insult i l’amenaça s’estan transportant al dia a dia amb el mateix model d’actitud que ha presidit la xarxa. Sense adonar-nos-en, veiem massa episodis que contenen la irracionalitat i l’espasme de la immediatesa comunicativa en el relat habitual. No existeixen per a l’home esferes diferents de comportament. Si el nen és agressiu i amenaçant a l’escola, ho serà en la societat. Si un és un anònim amenaçant a la xarxa, ho serà a la seva ciutat. Si un roba o assetja en el territori virtual, acabarà per fer-ho en tots els àmbits. I així patim per no entendre que tota evolució tecnològica necessita una insistència en el seu humanisme, en la seva urbanitat i pervertim els valors que sostenen la millor convivència.