ANÀLISI
El mínim exigible
Jo també era dels que resava perquè l'ínclit Tebas aparegués de sobte i decretés el final de la Lliga als 10 minuts de partit. No només perquè hauria suposat el campionat per a l'Espanyol, més el Pitxitxi per a Salva Sevilla, sinó perquè temia que el que tan bé havia començat es torcés en qualsevol moment. Perquè en aquells 10 minuts havíem vist el golàs de falta, és clar que sí, però també aquelles dues o tres escenes de la defensa destinades a nodrir els corresponents minivídeos d'humor per a Twitter. I després, fins al xiulet final, la cosa va anar d'aquella manera. Havíem somrigut amb incredulitat només d'arrencar el partit, sí, però a partir d'aquí vam alternar el rictus de pànic amb el badall.
Dono el mal tràngol d'aquest 98% del partit per ben aprofitat pel resultat final, però em fa la impressió que la victòria d'ahir va tenir més a veure amb la falta d'entrenament d'un Getafe encara en vestit de vacances que amb un mèrit desbordant de l'Espanyol. Ells no van saber fer coincidir les seves jugades ben intencionades, no moltes, amb els moments de paràlisi ocasional dels defenses periquitos. El moment clau en aquest sentit ens el va donar Álvaro Vázquez, que va rebutjar més que va empènyer una pilota a porta buida a quatre o cinc minuts del final. Es tapava la cara després de la jugada, diria que per vergonya.
Pel que fa a l'atac periquito, aquesta davantera formada per tipus que a penes han tingut temps d'intercanviar-se el contacte de WhatsApp va demostrar ganes, alguna idea interessant, però certament falta de perícia en l'últim remat i una mica d'innocència. Vam veure algun detall de Gerard Moreno, i interès per part de Caicedo, però el que seria perill davant de porta, escàs.
I malgrat tot, l'Espanyol s'ha plantat amb tres punts en la primera jornada, complint el mínim que se li havia d'exigir. És a dir, que no seria just tampoc queixar-se massa ni quedar-se només amb el catàleg d'imprecisions. Ja sabem que tenim una plantilla reelaborada un any més pràcticament des de zero, i de nou a base de tapar forats (a Sergio García sempre el trobarem a faltar), més que de lluir estrenes.
Vistes les expectatives, doncs, els 14 que van jugar van donar la talla, la que se'ls suposa. I encara queden la majoria de nous per desempaquetar, com a possibles regals ajornats. Falten alguns dies perquè aquest equip demostri la seva personalitat. A aquestes altures, no és fàcil dir, per exemple, qui pot liderar al camp, si serà Víctor Sánchez, el mateix Caicedo, o algú més inesperat. I probablement no quedarà del tot clar en les pròximes jornades, quan vindran el Madrid i el València, i l'equip anirà a Vila-real i a Sant Sebastià. Imagino que Sergio intentarà sortir al més il·lès possible d'aquests obstacles i que la definició de les continuïtats quedarà per a la tardor.
Per això, perquè la plantilla està tendra i perquè s'acosta un mes molt dur, era important guanyar en una estrena relativament assequible. Encara que fos entre badalls. I amb una mica d'ensurt també.
