El cop de porta i la violència de gènere

Un home mata la seva dona d'un cop de destral, a Granada; un altre intenta enverinar la seva al mateix temps que abusa de les seves filles, a Osca; a Romania s'ha amagat el presumpte assassí de la seva exnòvia; una mare a Toledo degolla el seu nadó, per no parlar d'atacs homòfobs a Alcalá de Henares, de l'agressió a dones transsexuals al barri madrileny de Tetuan o de la promoció en una caserna de València d'un comandament condemnat per assetjament. Són notícies excepcionals per la seva brutalitat però no per la seva freqüència. En efecte, gairebé totes han succeït en una sola setmana d'un estiu, el del 2015, trufat de successos luctuosos similars.

Estadísticament estem en la mitjana, però aquests crims d'odi, en la majoria dels casos, o de demència, en altres, percuden cada vegada amb una intensitat més forta. Els denominem violència de gènere i apel·lem a les mesures que la societat ha posat en marxa per combatre aquesta plaga, tals com denunciar els primers brots violents, interessar als jutges per castigar els culpables i protegir els amenaçats, disposar de policies suficients i preparats que garanteixin la seguretat…

Tot això és necessari, però no n'hi ha prou. És com pensar que els accidents de trànsit s'eliminen amb l'alcoholimetre. És clar que és important conduir sobri, però de poc servirà mentre que els que no beuen rendeixin culte a la velocitat. També aquí és de capital importància desacreditar el masclisme, castigar el marit que pega a la seva dona, estigmatitzar les violacions, perseguir l'assetjament sexual i no donar treva a la pederàstia.

Però tot això, tot i ser necessari, no és suficient. Aquesta violència de gènere s'alimenta d'una violència latent que disfruta de bona salut. Venim, en efecte, d'una cultura en què la violència ha gaudit de gran prestigi. Des que Heràclit va declarar que «la guerra és el pare de totes les coses» fins al dictum marxià que proclama que «la violència és la llevadora de la història», aquí, a Occident, tot s'ha fet a base de punys. El més greu de tot és que aquest Occident ha dedicat la seva intel·ligència, que no és poca, a legitimar aquesta violència. Hem justificat la brutalitat dels imperis, de les conquistes d'altres països, de l'esclavitud d'una part de la humanitat o de l'opressió dels més febles de la nostra societat, sota l'esquer que aquesta violència era el preu del progrés. I com que de progrés n'hi ha hagut, absolem de tota responsabilitat els autors del món que hem rebut. És un perfecte gest de blanqueig de la violència.

Això ha anat canviant. Cada vegada som més sensibles al patiment que causa la violència i, per això, avui parlem de víctimes. Aquestes sempre han estat aquí, pagant el preu de la història, però eren invisibles, és a dir, insignificants. No significaven res perquè el més significatiu era el carro triomfal de la història que caminava damunt d'elles. Ara comencen a ser visibles, per això colpeixen tant les notícies d'assassinats i maltractaments domèstics d'aquest estiu.

Però només guanyarem la batalla contra aquesta plaga social si perseguim fins als seus últims reductes el prestigi de la violència. Aquesta va desapareixent, és veritat, dels manuals, però segueix amagada en les conductes. Theodor Adorno, un pensador alemany que va analitzar com ningú el significat de la violència feixista, va deixar dit que en el gest del cop de porta -de tancar una porta violentament- es troba ja «la brutalitat i el constant atropellament dels maltractaments feixistes». Sembla una exageració relacionar el cop de porta amb la cambra de gas, però s'entén què vol dir. El que ens aproxima al maltractador és el gest violent que no té en compte l'altre i tan sols atén els seus impulsos; o la decisió personal o política que prima la defensa d'una idea sobre el patiment que causa (si els polítics mesuressin les seves decisions pel patiment que causen en comptes de pels béns que esperen, ¡quant hi guanyaríem tots!); o la veu autoritària que anul·la l'interlocutor, obligant-lo a la mudesa i al silenci. En aquests comportaments hi ha una anestèsia de la sensibilitat que ens predisposa per a qualsevol atropellament.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

RES ajuda menys el maltractat que sumar-se al cor furiós dels que volen linxar el maltractador. Ens enganyem quan instintivament ens posem del costat de la víctima, com si no tinguéssim res a veure amb la incultura ancestral del maltractador. Entre les veus aïrades dels que insulten el criminal i la destral que assassina hi ha una profunda i fatal connivència. Per això res seria més eficaç per a la causa contra la violència de gènere que preguntar-nos com tanquem les portes. En aquesta violència quotidiana s'amaga el potencial  que alguns, en determinades circumstàncies, tradueixen en accions criminals però que tots alimentem amb conductes que tracten els homes com a coses i les coses amb ràbia.

Filòsof i investigador del CSIC.