Anàlisi
Una altra bombolla punxada ¿o simple especulació?
La mateixa llei implacable de la llei de la gravetat que fa que tot el que puja acabi baixant, les bombolles econòmiques acaben explotant. És aviat per dir si estem davant la punxada definitiva de l'economia xinesa, però no hi ha cap mena de dubte que se li escapa aire per les costures.
Igual que no tothom que va jugar a ser mag d'internet es va forrar ni tothom qui va especular amb el totxo va acabar milionari, no tot és or a la Xina per més que certs gurus s'entestin a explicar-nos el contrari. La potència asiàtica ha sigut, i és, motor del creixement mundial des que als anys 80 del segle passat es va obrir al món per anar prenent un paper cada vegada més rellevant fins a la seva consagració el 2001, quan Goldman Sachs es va inventar l'acrònim dels BRICs (Brasil, Rússia, Índia, Xina).
El seu creixement accelerat es deu, sobretot, a una (sobre)inversió en infraestructures i a un potent sector exportador que ha crescut gràcies als seus baixos preus (ignorant el dumping (preu deslleial) social i ecològic que practiquen i el nul respecte a la propietat intel·lectual que professen. A Occident el complau, ja que ha importat productes barats, ha exportat tecnologia i les grans multinacionals alberguen l'esperança de conquistar un mercat gairebé infinit.
Fa molts anys que estem així, tants, com que tard o d'hora alguna cosa ha de passar. El món ja s'ha adonat que produir a prop de casa és bo i poques inversions queden per fer en un país a les portes del col·lapse ecològic, si més no amb el model actual.
A la Xina NO (en majúscules) regeix una economia de mercat com la nostra sinó una economia dirigida que està assajant un capitalisme d'estat on el crèdit i les empreses estan, en la seva gran majoria, controlades per l'Estat, o més ben dit, pel Partit Comunista Xinès. Els seus indicadors no són comparables als nostres ni les seves estadístiques fiables, però Occident s'entesta a veure la Xina com si fos un país capitalista.
La borsa xinesa va pujar impulsada per l'estalvi popular redirigit i ara s'està desinflant perquè els fons internacionals, que també n'hi ha, fugen abans de l'esclat de la bombolla. El més probable és que s'apliquin mesures per sostenir artificialment els valors i torni la calma. Però el creixement ja no és del 10% i pot ser que tampoc sigui del 7% com apunten els seus objectius, sinó de valors normals, al voltant del 4%. L'economia de la Xina està aterrant. ¿Està preparada per a això?
¿Quants xinesos rics hi ha?
Totes les economies desenvolupades compten amb el consum intern per estabilitzar-se. A la Xina encara no és així perquè encara que hi ha megarics, rics i classe mitjana, la gran majoria dels 1.370 milions de xinesos segueixen sense veure aquesta riquesa. Encara que la Xina ja és la segona economia mundial, el seu PIB per càpita només és una mica superior a la tercera part de l'espanyol, inferior al de Gabon, Costa Rica o l'Iraq i no arriba a la cinquena part del nord-americà.
La Xina dista molt de ser un país avançat en la seva totalitat, per més que Xangai sigui una meravella. Fins que no aconsegueixi que la seva població pugui consumir, seguirà sent un exercici de laboratori en mans del totpoderós Partit Comunista Xinès.
Els vaivens en les borses, l'enorme quantitat d'immobles sense vendre (s'estima que les vivendes desocupades podrien donar cabuda a més de 200 milions de persones), la lentitud del creixement malgrat els estímuls monetaris i la devaluació del iuan, units a catàstrofes com l'explosió al port de Tianjin, auguren un més que interessant nou pla quinquennal, perquè la Xina no pot seguir com fins ara. La cita serà el març del 2016, però mentrestant estarem veient pujar i baixar uns índexs dopats amb incentius monetaris.
Seguidisme
El pitjor de tot és el seguidisme dels mercats, alimentat pels bancs d'inversió, que fan que les caigudes de la borsa xinesa afectin les d'arreu del món i, com a derivada, els estalvis i plans de pensions de gairebé tots, fins i tot d'aquells que no són capaços d'anomenar tres ciutats xineses, entre altres coses perquè no els fa cap falta. A qui mou les borses només li fa falta una excusa (Xina, Grècia, petroli, matèries primeres, guerra de divises...) per moure-les en el seu benefici sense importar-li les conseqüències.
