Què significa escriure

A propòsit dels mals resultats en expressió escrita a les proves d'avaluació de sisè de Primària i de quart d'ESO a Catalunya em pregunto què significa escriure. Sembla que una de les errades principals dels alumnes són les frases inacabades i l'absència de signes de puntuació. Els enunciats s'encadenen sense pausa i s'aturen sense raó aparent. ¿Com s'ha d'interpretar aquesta dada tan interessant? En general, atribuïm el problema de l'escriptura a la cultura de la imatge i a la tecnologia, l'escassa pràctica lectora, els pocs referents familiars, etc. Tanmateix, la concatenació sense pausa o la interrupció sense raó il·lustren un rerefons: no hi ha dinàmica narrativa en la manera amb què aquests alumnes representen el món.

Lluís Duchutilitza l'expressió «emparaulament» per referir-se a la capacitatd'articular en paraules seqüenciades vivències i històries. No es tracta únicament d'expressar sinó sobretot d'articular, és a dir, de relacionar amb sentit i fer enllaços. Sense paraules no hi ha món que valgui, res no pot sorgir enmig de la confusió i el desordre. A vegades, intentem explicar-nos o fer-nos escoltar pels altres i no ens en sortim, perquè no trobem les paraules adequades. En aquests moments, la desesperació ens envaeix i és com si no poguéssim traduir el que tenim a dins quan, de fet, potser és a la inversa, desconeixem si tenim alguna cosa de debò a dins fins que no trobem la manera de dir-ho amb els mots adequats. En canvi, quan escrivim d'una manera precisa podem albirar quelcom més que la pura emoció neuroanatòmica, el tic nerviós o l'estereotípia somàtica: albirem la metàfora, l'acudit, la ironia, el joc de paraules, el malentès.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Jacques Lacan parlà de «mot-érialisme» volent dir que hi ha una realitat que creem amb les paraules, tan verídica com una nova matèria. Escriure significa dibuixar el món enganxant els fets que s'hi esdevenen, donant-los una estructura, un ordre temporal, una adjectivació. La literatura seria, en aquest cas, una manera única i excepcional de recrear el món amb les paraules, de fer-lo existir. Quan falla la paraula, el relat, la seqüència de moments en el temps, les coses s'amunteguen i s'esmunyen. El món esdevé precari i fràgil perquè els mots no aconsegueixen proporcionar una significació a l'enllaç dels esdeveniments. Per això és tan important ensenyar la seqüència del relat a l'escola: ¿què succeí, qui hi havia, per què, en quines circumstàncies? ¿Es pot inocular un relat des de l'exterior com un exercici normatiu d'ortografia? De cap manera. La dinàmica narrativa requereix un subjecte de l'enunciació que sorgeixi al bell mig de l'enunciat. Aques tsubjecte desconegut per a si mateix, que es descobreix i es retroba en el text que ha escrit, que el fa existir o més ben dit pre-existir d'una manera incomparable: el fa esdevenir un autor que deixa rastre. Amb els alumnes de Magisteri hem llegit enguany la primera pàgina d'Oliver Twist, el moment inicial i corprenedor en què Dickens descriu el plor d'aquest infant desvalgut nascut en circumstàncies adverses i sinistres. ¿Com es pot descriure el plor d'un infant en el moment de venir al món, aquell plor cridaner que tot ho esbomba per sobreviure i malda per fer-se sentir arreu? Heus aquí una immillorable via per desplegar tots els matisos que inclouen l'expressió «venir al món». Dickens ens mostra que per venir al món de veritat, no n'hi ha prou de néixer: cal plorar d'una determinada manera, en un to de veu que anticipi les paraules de la rebel·lió, la protesta i la molèstia. Tota paraula que es mereixi ser-ho acaba per ser un obstacle a la comunicació, o més ben dit, allò que en teoria comunicativa anomenem un «soroll». Els mots trontollen, s'obren pas com poden en el text, anticipen el lector i esdevenen una promesa per a l'autor que els ha escrits, amb la finalitat no solament d'expressar sinó d'obrir un món i de fer-lo present a si mateix i als altres.

Així doncs, escriure és una cosa pregona, vol dir molt més que un conjunt d'estratègies gramaticals, ortogràfiques o de memòria visual i auditiva. És molt més que un blog o un dossier de textos per estudiar. Molt més que un estil o un gènere literari. Per entendre què suceeeix avui fa falta emmarcar l'escriptura en un context més ampli que inclogui la crisi de la narrativa i de la representació simbòlica. Fa falta entendre que escriure ens fa venir al món, a tots i cadascun de nosaltres, allò que som i sobretot allò que desconeixem que fórem i podríem ser. Lamentablement, només amb la mecànica competencial i sense la inestimable ajuda de la literatura no farem front al problema. Professora de la Facultat de Ciències de l'Educació Blanquerna-URL.