Ja no hi ha cançó de l'estiu

He passat uns quants dies d'agost a Bar­celona i no he sentit que em pugés pel pati de casa la veu d'alguna dona cantant una cançó. De tant en tant, sí, sentia alguna veu femenina o de criatura quan era l'hora de sopar. Les veus que, quan les finestres estan obertes, s'acosten al petit racó on escric. Veus que l'aire càlid fa estranyament pròximes.

Quan era adolescent, a l'estiu sentia com les minyones cantaven, les seves veus s'enfilaven pati amunt. Eren els anys de la canción del verano. Apareixia, apadrinada per la ràdio, una cançó senzilla i sentimental. Sí, es rentaven els plats a mà,es vigilava si l'olla ja bullia, es feien els llits mentre s'entonava la cançó que aquell estiu s'havia posat de moda.

Tinc la impressió que, espontàniament, ara es canta molt poc. Potser és que a l'Eixample ja no hi ha gaires minyones. En qualsevol cas, penso que la cançó, com a companyia estimulant de la feina, i coixí per anar pensant altres coses, pràcticament ha desaparegut. I cal tenir en compte que el gènere musical que avui s'imposa no és tan simple ni, sovint, tan fàcilment cantable com abans. A més, ni les melodies acostumen a ser tan nítides i, sobretot, en les lletres ja no domina un argument emotiu.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Avui tenen molt èxit els grups, que sovint canten en anglès, i a més aquests grups es caracteritzen per una pressió acústica exercida per la superposició d'instruments elèctrics, que sovint competeixen. Les cuineres d'abans podien imitar les diverses i a vegades sensuals inflexions de les veus dels cantants. Les ondulacions sonores eren senzilles i fàcilment imitables.

El fet és que he tingut, durant moltes hores, la finestra del meu despatx oberta i no he sentit ­cantar ningú. Això sí, a través d'un televisor llunyà, m'ha arribat la poderosa pressió sonora d'algun grup. «Els temps estan canviant», ja ho va dir, cantant, Bob Dylan.