CARA
¿I si parlem d'ingressos?
Periòdicament assistim al debat sobre el futur del sistema públic de pensions i la seva viabilitat. No és casual i ressorgeix cíclicament, no només per exigències comunitàries sinó per l'interès de determinats sectors econòmics i polítics a donar més protagonisme als sistemes privats i complementaris de pensions.
Com va assenyalar l'economista neoliberal Milton Friedman, si es volen fer canvis cal que es doni una crisi econòmica real o percebuda. No obstant, aquests canvis es poden focalitzar en la retallada de despeses i prestacions socials o en l'increment d'ingressos. Adoptar un enfocament o un altre no és neutral.
Les reformes del 2011 i el 2013 es van centrar a reduir les despeses del sistema, així l'anomenada taxa de substitució de la pensió de jubilació -quantitat que es percebrà en concepte de pensió en relació amb l'últim salari- ha passat d'un 81% a un 74%, sense oblidar que la quantia mitjana de les nostres pensions és de les més baixes.
L'argument de la inviabilitat del sistema actual es basa en meres projeccions de futur que es poden veure alterades per diversos factors: moviments migratoris, increment de la productivitat, disminució de la desocupació, etcètera. Amb tot, el debat no s'ha de situar en el diagnòstic sinó en l'enfocament de les solucions.
Les propostes per a la millora del sistema públic de pensions han de provenir de l'augment dels seus ingressos, que passa necessàriament per l'increment de l'ocupació i de la seva qualitat, especialment la de les dones i els joves. Així, la política d'ocupació ha de reduir a la mínima expressió la bonificació i reducció de quotes de la Seguretat Social, mesura que s'ha demostrat ineficaç per crear llocs de treball i que suposa un cost elevat.
En canvi, una millora substancial de les polítiques actives d'ocupació i dels serveis públics d'ocupació permetria portar a terme més i millors accions d'orientació i de formació professional de les persones desocupades.
L'increment d'ingressos de la Seguretat Social ha de provenir igualment d'una clara voluntat política en la lluita contra l'economia submergida i la precarietat de l'ocupació, ja que la temporalitat i parcialitat i els baixos salaris tenen un impacte negatiu en les cotitzacions.
Juntament amb el que s'ha dit anteriorment, s'han de considerar altres vies per dotar de més recursos financers la Seguretat Social. En un país en què, per efecte dels màxims de cotització dels salaris més alts, el sistema deixa d'ingressar quantitats importants, gravant més els salaris més baixos, és raonable plantejar-se l'equiparació de l'impacte de les cotitzacions sobre els salaris i l'increment d'aquests màxims.
També cal repensar fins on deu arribar el finançament de la Seguretat Social a través dels Pressupostos. Incrementar les aportacions de l'Estat per garantir la viabilitat del sistema no sembla una mala solució si es fa mitjançant un increment de la pressió i un control fiscal, i no així mitjançant una retallada d'altres despeses i serveis públics.
L'instrument per articular aquest increment d'ingressos no pot ser cap altre que el consens polític i social. Per això, el Pacte de Toledo continua oferint el marc idoni per donar cabuda a aquestes i altres propostes. No és acceptable dilapidar el seu potencial aplicant reformes unilaterals. Firma també aquest article Raquel Serrano Olivares, professora de Dret del Treball de la UB.
