País de xoriços
Potser Convergència Democràtica de Catalunya s'ha finançat amb diners poc transparents o lícits al llarg de la seva història. Com la gran majoria de partits, -PP amb Gürtel, Púnica i Bárcenas; PSOE amb Filesa, AVE i ERO; IU amb Mercasevilla o Progea o Unió amb el Cas Treball,- l'ombra de la corrupció plana sobre ells. A vegades, per culpa de la normalitat i normalització amb què s'ha permès la donació de fons d'empreses privades i altres per la mala fe d'alguns membres. I erròniament o no, tot va al mateix sac.
A Espanya hi ha oberts 703 casos de corrupció política en els diferents jutjats. La xifra és alarmant. Una raó palpable del per què molta gent ja no creu en la política. Una justificació del crit de "xoriços" que una dona d'avançada edat llança davant la seu de Convergència cada vegada que passa pel davant. Però, de tots aquests casos, molts han acabat o acabaran en no res. Hauran acaparat portades de telediaris i diaris -assumpte sobre el qual hauríem de reflexionar els professionals-, i difícilment rebran un breu d'exculpació. Em ve a la memòria l'escarni que va patir el diputat Ferran Falcó, imputat durant molts anys i una de les persones a qui més clar he sentit parlar contra la corrupció, ara absolt de tots els càrrecs.
L'elevada xifra de casos, repeteixo molts d'ells petits errors administratius que s'han judicialitzat amb fins electorals, ens ha de fer ser implacables, però també respectuosos i tolerants amb la presumpció d'innocència i el patiment que l'escarni pot fer a un innocent.
Conec personalment algunes de les persones a qui avui la Guàrdia Civil s'ha dirigit. De fet, he treballat amb ells. Més enllà de la consideració personal sobre el personatge, Andreu Viloca és una bona persona. Un professional honrat, com l'afable Daniel Osácar, que no tenen res a amagar. I avui els seus noms han sortit en tots els mitjans, amb tot el que això implica. La pena del telediari, sense culpa, ha caigut sobre ells. La relació corrupció-mitjans, llavors, és una assignatura pendent que hem d'estudiar urgentment, tant per part dels mitjans, respecte al tracte informatiu, com per part dels cossos de seguretat i les administracions. És inaudit que s'assabenti abans una televisió que una secretària judicial que s'està registrant un despatx per ordre del jutge.
La lluita contra la corrupció, com la que ha emprès Convergència sota el lideratge de Josep Rull des de fa uns mesos, ja ha de ser un compromís social. Hauria de ser un d'aquells pactes d'estat que es firmen encara que sigui agost -com la reforma de la Constitució al gust de la Casa Reial-, entre tots els actors implicats. Aquesta és l'única manera d'acabar amb els corruptes a les administracions i amb les administracions que usen il·lícitament els cossos de seguretat per atacar políticament l'adversari a través de la corrupció, com va passar ahir amb ordres, molt em temo, molt directes de fonts governamentals. I la justícia ha de ser ràpida. No és normal que un cas que s'investiga des de fa cinc anys, encara estigui en fase d'instrucció.
Que Espanya és un país de xoriços no és una novetat. De fet, s'ha fet d'això un atractiu nacional. El xoriço ibèric, que van començar a popularitzar Roldán o Ruiz Mateos, que té el mateix gust que el xoriço normal però és més car, penja ara, per això, d'un fil. Si ningú el reposa, qui li clavi l'ultima mossegada l'haurà liquidat. I, segurament, aquest comensal, tindrà un bon regust de boca.
