Un viatge cap enlloc

La verdad de la patria la cantan los himnos: todos son canciones de guerra.

Rafael Sánchez Ferlosio

Sovint s'ha escrit sobre el procés sobiranista com a metàfora d'un viatge a Ítaca, com a paròdia de les peripècies que Ulisses devia patir durant la tornada a casa. Ítaca, segons la metàfora sovint emprada, seria una meta idíl·lica a la qual s'han de rendir tots els desitjos i que justifica tots els propòsits. Trobo la comparació desafortunada, perquè només veig diferències entre els dos relats. En els paràgrafs que segueixen miro de demostrar-los, apreciats lectors, com d'inapropiat és el suposat paral·lelisme entre el periple odisseic i la deriva independentista. A veure si les muses i les divinitats gregues em presten una mica de la inspiració que regalaven als seus amics humans i m'explico amb claredat.

Ítaca era un lloc real, una ciutat amb les seves coordenades, els seus carrers, els seus habitants i un domicili on una dona fidel esperava el retorn del seu marit, a qui estimava amb bogeria. El viatge d'Ulisses, per tant, tenia una meta raonable, justa, desitjada tant per ell com per tots els mariners que el van acompanyar, des del moment que van abandonar les platges de Troia fins que van entregar les seves vides al pèlag mediterrani. Ítaca era un destí difícil però plausible, de cap manera fantasiós. El retorn a Ítaca no va ser ni un projecte esbojarrat ni una ficció venuda sense escrúpols a una tripulació desconcertada.

El sobiranisme, en canvi, és un viatge cap enlloc; una entelèquia anacrònica; una utopia en el doble sentit: en l'ideològic i en l'espacial; un no-lloc de la raó i, geogràficament, un no where, que dirien amb la seva habitual precisió els angloparlants. És un lloc ideològicament buit al qual es va per omplir l'escàs bagatge d'idees i raons dels nostres dirigents sobiranistes i dels seus votants, abusivament englobats dins del concepte poble català, ens fabricat per situar la ciutadania dins o fora del patriotisme ortodox. Un lloc buit fàcil d'omplir amb un himne, una bandera apòcrifa, quatre eslògans i un únic propòsit. Però allà no hi ha res: un mer desig, una interessada proposta d'un futur idealitzat al país de les meravelles construït per un poble lliure, a mig camí entre Miami i Califòrnia; una construcció que hauria de sorprendre el món però que, no obstant, s'intenta aixecar amb materials de rebuig. Una utopia que, com tantes altres utopies ideològiques -en general més ben treballades filosòficament-, tindrà curt recorregut polític. Com el Walden de Thoreau o les Icàries de Fourier o l'home nou del comunisme totalitari, l'independentisme de tall decimonònic engruixirà la llarga llista de projectes mil·lenaristes que van fracassar en l'intent d'eliminar la diversitat social i la pluralitat política per via de l'homogeneïtzació i la minva de les llibertats.

Però a més d'un llibre en blanc, la utopia independentista és un no-lloc geopolític. La secessió proposa un incert viatge a una regió desconeguda, fora d'Espanya, fora d'Europa, fora de la realitat històrica i geogràfica que ens conforma. El que importa és deixar anar amarres, diuen, i una vegada en alta mar ja ens organitzarem. Malament anirem si salpem amb rumb desconegut, com pinten aquestes vinyetes en què Catalunya s'esqueixa de la Península que l'acull des de temps immemorials i navega en el mare nostrum. Malament anirem perquè, a més de prendre un rumb zigzaguejant, els comandants es barallen al pont. En la batussa, alguns perden monedes d'or per les butxaques trencades, fruit d'herències legals i comissions raonables. A diferència dels companys d'Ulisses, els tripulants més avisats ja han començat a saltar per la borda; al capdavall, la platja encara queda a prop.

A mi, més que a l'Odissea, l'anomenat procés em recorda la genial pel·lícula dels Beatles Yellow submarine, en què el submergible groc travessa diferents oceans surrealistes a la recerca de la música i de les flors. En una de les seves millors escenes, una simpàtica cuqueta amb trompa comença a aspirar els elements del seu entorn fins que finalment s'aspira a si mateixa i la pantalla es queda en blanc. El president Mas i els líders independentistes em recorden aquest animalet xuclador: van anul·lant tot allò que tenen al voltant que no els agrada mentre naveguen cap a la seva pròpia extinció política.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Decididament, la comparació entre l'Odissea i el desvari del nacionalisme passat de moda cap a una unitat de destí és una comparació insostenible. L'astúcia d'Ulisses supera de llarg la tossuderia sobiranista, i tornar amb la dona que un estima resulta més comprensible i moral que omplir-se les butxaques mentre s'arrossega bona part dels nostres conciutadans cap a un forat negre.

Vicepresident de Federalistes d'Esquerres.