El dilema català
Una Catalunya millor, una Espanya diferent
El que és més factible i oportú és assegurar acords en una realitat de prioritats compartides
L'escenari que la política catalana ens dibuixa, amb unes eleccions presumptament plebiscitàries, imposades com la clau de la història de Catalunya, ens obliga als socialistes a explicar bé que la nostra proposta ha d'estar centrada en el catalanisme no nacionalista i en un programa nítidament d'esquerres.
Hem encavalcat la crisi econòmica amb una crisi política. A Catalunya el frontisme entre els nacionalismes dels uns i dels altres està sent aprofitat per allunyar el debat de les idees entre els progressistes i les dretes. ¿Fins on arribaran certs independentistes per justificar el que és injustificable pel que fa a aquest propòsit? Primer va ser prescindir de principis ideològics per donar suport a una llista que tornarà a fer Artur Mas president si guanyen; i ara, fins i tot, hi ha qui torna a acusar l'Estat de quelcom obscur quan Convergència torna a ser investigada per un nou cas de corrupció. Mentrestant, la igualtat o la redistribució de rendes queden relegades per les circumstàncies excepcionals del moment. Mas, CDC i ERC caminen cap al 27-S amb la voluntat de diluir aquest debat per evitar la lògica i necessària qüestió de les polítiques de restriccions i retallades que la Generalitat, amb CDC, Unió i ERC, ha aplicat sistemàticament durant aquesta darrera legislatura.
Els socialistes estem obligats a mirar en una altra direcció. Catalunya té dret a un tracte just proporcional a la seva aportació al conjunt de l'Estat. Ve a tomb recuperar les paraules del president Pasqual Maragall quan, al plantejar la reforma de l'Estatut, assegurava: «Catalunya és Estat i vol ser Estat». Les seves paraules són vigents. Els socialistes ens mantenim fidels a l'esperit d'aquella afirmació perquè aleshores ja enteníem que calia un nou equilibri en la distribució dels recursos que, sense trair l'esperit de la solidaritat entre els territoris, obrís noves perspectives de desenvolupament a Catalunya. Avui, la reforma de l'estructura de l'Estat, l'anomenada segona Transició, és inevitable. Caurà de madura.
Tinc el convenciment que aquesta segona Transició ha de significar l'evolució de l'Estat de les autonomies cap a una fórmula més estrictament federal que vagi més enllà de l'àmbit purament territorial, perquè ha d'incloure la revisió del model de justícia, un nou sistema electoral, una nova definició de les competències exclusives del Govern central i de la resta de territoris, i la reforma del Senat per convertir-la en una cambra de representació autonòmica.
Cal assumir el reconeixement de la singularitat de Catalunya, en la línia de la declaració de Granada que els socialistes catalans vam contribuir a dissenyar. No renunciem al respecte i al reconeixement de la nostra llengua i la nostra cultura; i reclamem un model de finançament més just. Sense el reconeixement explícit de la singularitat no hi ha solució per al conflicte polític entre Catalunya i la resta de territoris.
Malgrat les batzegades, massa sovint gratuïtes, l'anacronisme i les polítiques discriminatòries, a vegades fregant l'ofec, dels governs del PP, tant en l'època de José María Aznar com en l'actual de Mariano Rajoy, la història del camí conjunt de Catalunya i Espanya es pot avaluar com un èxit raonable. En aquest sentit, vénen al cas les paraules del rector de la Universitat de Lleida, Roberto Fernández Díaz, autor del celebrat Cataluña y el absolutismo borbónico (Crítica, 2014), quan reclama, apel·lant a Pierre Vilar, que no ens deixem influir per la ideologia en la interpretació de la història. Una part important del poble de Catalunya s'ha manifestat a favor de la secessió, majoritàriament de manera assenyada. També cal donar l'oportunitat als que creuen en una altra solució que, en cap cas, no contempla el manteniment d'un statu quo actual superat, ineficaç i impopular. Cal afrontar la realitat.
Si bé la resposta a la petició «deixeu-nos votar» ha de ser que sí -perquè en una societat democràtica, quan hi ha una demanda prou majoritària, ha de tenir vies de sortida no bloquejades-, també ha de ser afirmativa la resposta quan els federalistes demanem que ens deixin preguntar. Els socialistes catalans, en aquestes eleccions, som els que endegarem una reforma constitucional en sentit plenament federal per obrir una realitat que alguns voldrien bilateral, però que és molt més complexa i rica. Els estats europeus ja han perdut bona part de la sobirania que tenien i la construcció europea avança lentament, però amb consecucions notables. El que és més factible i oportú és travar acords amb Espanya i Europa, en una realitat de prioritats compartides, a l'entorn de la defensa de la justícia social o de les infraestructures, que al final no malden contra la llibertat de ningú i, en canvi, beneficien els nostres interessos com a ciutadans i de país.
Primer secretari del PSC de les comarques
de Girona i alcalde de Palafrugell.
