ARTICLES D'OCASIÓ
Els espanyols i la seva contradicció
Sempre he pensat que les contradiccions d’un espanyol qui millor les expressa és algú com Goya. Perquè els espanyols tenim una condició complicada per ser raonables i comprendre el nostre país. El genial pintor aragonès va patir aquesta vicissitud. Per un costat, era algú intel·ligent, que defensava la reforma, la il·lustració, el sentit de revolució cultural que portaven els francesos, el seu amor per la sofisticació i l’art. Però al mateix temps, Goya era un altre dels fascinats per les tradicions espanyoles, per aquest monstre sense cap que ens guia en el folklore i en la història, en el nostre arravatament i la nostra desmesurada manera d’entendre la vida i la mort. Quan escric aquestes línies, ja hi ha 10 morts per cornades en encierros estiuencs. Mentre la fama mundial dels sanfermines augmenta fins a límits imbatibles, no hi ha població que no els guardi una fidelitat entregada a les seves festes protagonitzades per bèsties i també animals no domesticats, a aquest enfrontament primitiu en versions més o menys organitzades i més o menys cruels.
Barrejat amb tot això, naturalment, els espanyols portem al damunt el sant patró i la marededéu del poble natal. La processó no va per dins, ni de bon tros. La traiem a fora constantment i a vegades provoca estupor i altres tendresa veure passar els segles i perdurar les supersticions coloristes. Canviar-nos, a aquestes altures, hauria de ser feina d’algú massa esforçat o ambiciós. I potser fins i tot cruel. Així que els espanyols es van independitzant de tot això ells mateixos, cada un en la mesura que necessita per no perdre del tot la raó. Però sens dubte, la notícia que més m’ha interessat d’aquest estiu i que té a veure amb aquestes dicotomies tan nostres es va produir al meravellós poble de Tudela. Tenim un ministre de l’Interior que ha condecorats verges amb medalles policials, així que ja no ens hauria d’estranyar res. No obstant, vam saber que en aquest lloc de Navarra el propietari del bordell Eros havia patrocinat amb els seus diners la festa que la Guàrdia Civil li havia organitzat a la seva patrona, la Mare de Déu del Pilar.
Un s’imagina la caserna en festes i després visualitza el local de prostitució. No cal gaire esforç, perquè omplen les nostres carreteres i perifèries. Són gairebé institucions i així es comporten. El propietari, amb tant embolic en què ens ha ficat Montoro, ja no sap si les putes facturen amb IVA o amb IRPF o si exhibeixen llicència d’autònomes abans de procedir, així que opta per treure’s una pasta en negre bastant impressionant. I és llavors quan sorgeix el dilema interior de l’espanyol, aquesta dicotomia goyesca de la qual volíem parlar. L’home fa els comptes i decideix prescindir de la puta romanesa perquè s’ha fet vella i portar dues colombianes que estan més sol·licitades, tanca els llibres de comptabilitat del bordell i amb un pessic del sobrant decideix pagar les festes de la Mare de Déu. Com abans altres insignes prohoms van pagar la pintura de l’església, la reparació de la talla o les obres del campanar. No hi ha espai per a més en un cap espanyol. Aquesta discordança entre raó i passió, entre vici i virtut ens té les neurones traient foc. I si et vols parar a mirar, pensa en Goya i o bé baixes a l’arena o et poses a pintar.
