Tornem-hi amb les balances fiscals

Deixin-me trencar una llança a favor dels controvertits comptes territorialitzats del Ministeri d'Hisenda. La resposta del Govern català i dels seus mitjans afins a la publicació de la nova estadística ha sigut intentar desqualificar-la d'entrada com un intent barroer de rebaixar el dèficit fiscal de Catalunya per procediments poc científics (vegeu, per exemple, EL PERIÓDICO del 22 de juliol). La història oficial és que pràcticament tots els governs dels països federals avançats publiquen regularment dades oficials sobre balances fiscals calculades amb una metodologia estandarditzada que és la que utilitza la Generalitat però no Hisenda. En aquesta metodologia hi jugaria un paper important el procediment d'imputació conegut com de flux monetari, al qual tornaré més endavant.

La història, no obstant, és fàcil de desmuntar. Només cal dedicar uns minuts a dos documents que vénen de l'altra part en el debat. El primer és un informe de l'Institut d'Economia de Barcelona (report 1/2014 a http://www.ieb.ub.edu/2012022157/ieb/ultimes-publicacions#.VdnzgUVptx8) que ha sigut coordinat per Núria Bosch i Marta Espasa. El segon és un document de treball de la mateixa Generalitat elaborat per Gerard Montasell i Esther Sánchez (http://economia.gencat.cat/web/.content/70_economia_catalana/arxius/pt_201201.pdf), en què aquelles es recolzen per parlar de la literatura internacional sobre balances fiscals.

La introducció de l'informe del IEB ofereix una versió tova de la història oficial. Les autores només s'atreveixen a suggerir, tot i que mai ho diuen clarament, que existeix un estàndard internacional ben establert en què es reconeix que el mètode de flux monetari aporta una perspectiva necessària. Desafortunadament per a elles, l'expert canadenc a qui s'entrevista a la part final de l'informe, el professor Vaillancourt, nega immediatament la premissa principal: en la seva opinió, l'únic mètode correcte per elaborar una balança fiscal és el del flux de benefici (pàgina 14), és a dir, el d'Hisenda.

El repàs de la literatura de balances fiscals que fan Montasell i Sánchez tampoc és fàcil de reconciliar amb la història oficial. Un bon lloc per començar és el quadro resum que s'ofereix a la pàgina 41 del document. Al lector el sorprendrà sens dubte el parc nombre d'estudis que s'hi recullen (només cinc fora d'Espanya), l'absència de qualsevol Govern nacional, excepte l'espanyol, entre els productors de balances fiscals i el limitat ús que es fa del mètode de flux monetari fora de Catalunya. De fet, cada un dels cinc estudis comparteix amb el d'Hisenda el pecat capital d'utilitzar una única metodologia, que mai és la de flux monetari pur. El cas que més s'hi acostaria és el d'Austràlia, però fins i tot aquí resulta que el gruix de la despesa en defensa i tota la despesa realitzada al districte federal de Canberra es reparteixen per població (pàgines 10-11), cosa que ens acostaria molt al criteri de benefici.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tenint en compte tot això, crec que hi ha almenys un dubte raonable davant la desqualificació ex ante a què han sigut sotmesos els comptes territorialitzats per saltar-se un suposat consens científic que, en la limitada mesura en què existeix, apuntaria més aviat en la direcció contrària. El debat, per tant, s'hauria de dirimir sobre la base dels mèrits relatius dels informes d'Hisenda i de la Generalitat, i sobre això estic segur que el mercat acabarà posant les coses al seu lloc.

MentreSTANT, deixin-me dir una cosa sobre les virtuts relatives de les diferents metodologies. La principal diferència entre les estimacions d'Hisenda i les preferides per la Generalitat té a veure amb com es tracten les coses que tornen a Catalunya en espècie, en forma de serveis i no de diners, incloent les ambaixades, el gruix de la despesa en defensa i la super­estructura política i administrativa de l'Estat, que es concentra a Madrid. La Generalitat simplement no les compta (fet que, com qui no vol la cosa, ens allibera de l'obligació d'ajudar a finançar-les ja que el dèficit fiscal es presenta com el que paguem de més). Però això és com si jo li digués a la meva comunitat de veïns que em nego a pagar la part que em toca del sou del porter perquè aquest senyor està físicament al portal i no al meu pis. A mi això em sembla un disbarat, la qual cosa no vol dir que posar la capital en un lloc o en un altre no tingui efectes econòmics. Si Madrid no fos la capital d'Espanya, seria un lloc molt semblant a Talavera, però ¿i què? ¿Els demanarem als madrilenys que assumeixin ells sols el cost del nucli de l'aparell administratiu estatal perquè aquest es concentra físicament a la seva regió? ¿Ens demanaran després als barcelonins que fem el mateix amb l'Administració de la Generalitat? En tots dos casos, ¿no seria tenir una miqueta de barra?Institut d'Anàlisi Econòmica (CSIC).