¿Lletja o bonica Alemanya?

El president de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean-Claude Juncker farà dimecres, a Estrasburg, el seu primer debat sobre l'estat de la Unió davant del Parlament Europeu. Un debat que, malgrat la brega política de si ha aconseguit o no els objectius fixats fins a la data, tindrà com a taló de fons el drama dels refugiats a l'Est: Europa es veu com la terra d'acollida per la majoria de sirians que escapen d'una guerra sense perspectives d'acabar. Però, la realitat és que en arribar al vell continent s'enfronten amb una realitat molt més complexa: avui, ser ben rebut a segons quina part d'Europa comença a costar.

El cert, però, és que el drama dels refugiats està posant de manifest que, en la geopolítica internacional, Europa capital Berlín. Aquest és el destí de la majoria, que de moment han quedat atrapats a la Hongria escèptica, malcarada i emmurallada de Viktor Orban. Les imatges que arriben, proveïdes pels corresponsals internacionals, deixen clar fins a quin punt el drama humà de la guerra pot destrossar gairebé tota una generació (per cert, en alguns casos molt ben formada). Després dels problemes per viatjar per Europa amb tren des de Budapest, milers de refugiats (la majoria sirians i afganesos) han decidit trencar els cordons policials i caminar per l'autopista rumb a Alemanya: el somni per a molts d'ells, un petit bri d'esperança per reemprendre vides estroncades per la guerra.

Amb poc temps, explicava l'analista del New York Times, Steve Erlanger, Alemanya ha deixa de ser la “lletja Alemanya” que conduïa els grecs a la misèria, per convertir-se amb la “bonica Alemanya” que ha de rebre la marea humana que arribarà des de l'Est. Casualitats del destí, amb un estiu el país teutó podrà recuperar “la credibilitat moral” –recollia Erlanger– que va perdre negociant el tercer rescat grec. Juncker, per tant, parlarà al Parlament sabent que aquell famós telèfon transatlàntic que havia d'unir Washington amb algun indret d'Europa, avui per avui, té la centraleta a Alemanya (i enlloc més).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La crisi dels refugiats, que s'afegeix als drames humans que hem vist a les costes mediterrànies aquest estiu, enforteix la idea que la Unió Europea és un projecte permanentment en construcció, però que no té marxa enrere. L'ACNUR demana “més Europa” per poder augmentar en 200.000 les places per ubicar-los, mentre que Alemanya i França tenen clar que han de liderar una negociació de quotes que no serà gens fàcil, però és imprescindible. A Espanya, prou greu és que qui més està preparant-se per rebre els nouvinguts siguin les administracions locals, i no pas els governs central i autonòmics. Però, els ideals que van articular la construcció europea (democràcia i drets humans) han portat a una visió utòpica d'aquesta part del món per part dels seus veïns. I, de fet, només cal veure com en les crisis político-socials que en poc temps han resseguit les fronteres de la Unió (Ucraïna, el Mediterrani i Síria), la majoria dels seus afectats tenen el desig d'esdevenir europeus, encara que sigui en un futur llunyà.

Mentre l'euroescepticisme s'escampa pel vell continent, a fora les seves fronteres la Unió es veu com una esperança. Sembla una contradicció, però aquesta imatge percebuda per molts d'aquells qui s'ho miren des de la distància és el senyal més clar que el projecte comunitari encara té molt recorregut. Només falta bona entesa i solidaritat entre els seus socis perquè l'entramat es musculi cada dia més (encara que sigui una miqueta). Senyor Juncker, ja pot parlar.