Perplexitats www.
«Catalunya està en capella davant una gran operació. Com en tota intervenció quirúrgica, se sap com s'entra al quiròfan però no com se'n surt», escrivia Oriol Domènec (91 anys, metge, és clar, i de Barcelona). En vista de l'allau (sense exagerar) de cartes al voltant del 27-S que rebem a Entre Tots, algunes conclusions a primer cop d'ull. La primera, ineludible: els ciutadans mantenen a les pàgines d'EL PERIÓDICO un debat més ric, matisat, serè i constructiu que els que protagonitzen nombrosos polítics en actiu i algun expresident del Govern.
Això no suposa renunciar a la contundència argumental. I, afortunadament, tampoc al sentit de l'humor: «Senyor Mas, vaig trobar pel carrer un paquet amb el seu nom i una brúixola. Voldria saber si l'ha tirat perquè no li interessa saber on és el nord», deia Margarita González (61 anys, funcionària, Sitges).
Hi ha passió, consciència de viure dies decisius, que aquesta vegada va de debò, que ens la juguem. Hi ha set d'informació clara, d'explicacions sòlides sobre què és el que es decideix en realitat, què pot passar a partir del 28-S. «Jo, si fos d'ells, buscaria arguments per explicar als ciutadans de Catalunya en què ens beneficia seguir formant part d'Espanya, perquè fins ara, a part d'insultar, només han mirat d'espantar-nos», recrimina a uns Teresa Calveras (64 anys, pensionista, Barcelona), «Roben el debat, reduint-lo a qüestions viscerals en comptes de racionals. Però tot sigui per la pàtria», etziba als altres Josep Abril (53 anys, teleoperador, Sabadell), Hi ha massa incerteses. I, sobretot, perplexitat davant les paradoxes que brinden aquestes eleccions anòmales en un procés anòmal en un país anòmal.
Vegem-ne algunes: per començar, una llista amb el cap de llista al número quatre. I davant unes eleccions al Parlament plantejades com a plebiscitàries, els mateixos que no volien un referèndum ara exigeixen que ens comptem com si fos un referèndum, i els que sí que volien el referèndum diuen que bé, això és una altra cosa. Per fi ens explicarem, sí, però cadascú es comptarà com li doni la gana.
Més: sigui això unes eleccions, un referèndum, un plebiscit o el que sigui, d'això n'ha de sortir un Govern que se suposa que haurà de governar. «Penso que afectarà més la vida de la gent canviar polítiques que no pas fronteres», sosté Xavier Riu (61 anys, mestre, Barcelona).
I potser la més gran de totes: hi ha moments en els quals sembla que s'oblidi que en aquest procés hi ha una contrapart decisiva, el Govern espanyol, amb una actitud que en molt bona mesura explica com hem arribat fins aquí i, més que probablement, el que ens espera. Per als convençuts del sí i del no, la situació és d'una claredat meridiana (amb perdó). Però per als que volguessin explorar altres camins i reformular la relació entre Catalunya i (la resta d') Espanya, la tàctica de l'estruç de Rajoy i companyia és plom a l'ala: els del sí/no, per entendre'ns, tenen motius més que fundats per témer que el no s'apropiï els seus vots i que al final, l'única possibilitat que entreobri la porta als seus plantejaments sigui... un molt bon resultat del sí.
Notícies relacionades
En paraules de Dionís López (68 anys, barceloní, enginyer tècnic industrial i economista jubilat),«si els partidaris de la independència obtenen la majoria d'escons i de vots, serà molt difícil que el Govern d'Espanya, aconsellat per la Unió Europea, no accedeixi a obrir negociacions. La millor solució per a tothom -també per a la Unió Europea- segueix sent un referèndum consensuat, com el d'Escòcia, on les dues parts expliquin clarament els pros i els contres del sí i del no i la gent voti en conseqüència i sense por. Però per a això fa falta primer obtenir la força democràtica necessària». Per estar perplex, tirant curt.
